Accés a la Universitat

Com la majoria dels meus cercles més propers, recentment vaig haver de passar unes proves, anomenades PAU [Proves d’Accés a la Universitat], que pretenen servir com a filtre per a discernir aquells estudiants que són vàlids o no per a determinades carreres universitàries. Moltes són les crítiques que em venen al cap al encetar aquest tema, n’esmentaré unes poques i finalment intentaré esbossar un model alternatiu.

Per començar, els coneixements que s’avaluen a la selectivitat són totalment arbitraris i sense cap mena de representativitat del coneixement real que té l’alumnat. Qui més qui menys ha escoltat –o pitjor, ha sofert- algunes de les brillants preguntes que apareixen a les PAU; exercicis que no demostren cap mena de domini de capacitats comunicatives o lògic-deductives i preguntes exageradament específiques o purament memorístiques omplen les pàgines d’exàmens que has de dur a terme en els tres dies que dura la prova. Quin sentit té? Jo no li trobo. Un seguit d’exercicis que han de realitzar TOTS els estudiants sense distinció, que ha de servir a les universitats per destriar qui pot entrar a cursar la carrera de veterinària i qui no. Amb quin criteri s’avalua de la mateixa manera als estudiants de ciències pures que als qui aspiren a dominar una disciplina artística?

Per altra banda trobem un aspecte -parcialment- positiu, com és la incorporació recent d’una fase específica que, segons la carrera a la qual vols accedir, puntua més o menys en funció de les matèries de les quals t’has examinat. Dic parcialment perquè les ponderacions són completament irracionals, i no permeten accedir a molts alumnes a les carreres que voldrien fer pel simple fet de no haver cursat matèries que algú ha decidit que són les més adequades per a la carrera en qüestió. Si aquesta nova fase s’articulés de forma més lògica l’accés a certs estudis de grau seria molt més raonable i funcional. Per exemple, a educació primària [magisteri] llatí i ciències de la terra ponderen la meitat que literatura castellana i història de l’art. Qui ha decidit aquests valor? Un [futur] mestre ha de saber més literatura que geologia? Quins criteris s’han emprat?!

Un últim apunt que m’agradaria comentar abans d’exposar la meva proposta, que òbviament presenta esquerdes i errades, però que veig considerablement més justa. A la selectivitat s’obliga a tothom a posseir uns certs coneixements sobre gran diversitat de matèries, anomenem-ho cultura general (malgrat que discrepo enormement, ja que no veig quina utilitat o profit s’obté de saber el cognom d’un personatge secundari d’un llibre que probablement has llegit a desgana), i tothom veu normal que els estudiants hagin de saber unes quantes coses d’història, de filosofia o de literatura (de ciències casualment no s’exigeix cap nivell, però aquest és un tema que no tractaré en aquestes línies). Però, oh, coses de la vida, a la universitat pobre d’aquell qui intenti cursar algun tipus d’assignatura que s’allunyi de la seva branca de coneixement. Impossible, blasfèmia! Fins fa ben poc es donava l’opció de complementar els estudis de llicenciatura amb assignatures de totes les disciplines, el qual permetia una formació més interdisciplinar i l’oportunitat als estudiants (i futurs professionals) d’escollir, en part, quins coneixements volien adquirir. Actualment, pels motius que sigui, això s’ha acabat.

Fins al batxillerat és acceptable [obligatori] que tothom sàpiga de tot [menys de ciències], però un cop has fet la matrícula universitària se’t pren l’opció de cursar, de manera reconeguda per les institucions, matèries que se surtin del pla d’estudis fixat.

Per donar un sentit més constructiu a aquest assaig m’agradaria plantejar un model de selecció d’alumnat que als meus ulls es presenta més adient que el que tenim actualment. Es basaria en els següents punts:

-El primer curs de carrera només tindria segon semestre* [potser llavors s’hauria d’allargar el grau als 5 anys, com era fa un temps, el qual permetria tocar més temes].

-*Durant el primer semestre, l’accés a les classes seria obert i lliure; tothom [que tingués el títol del batxillerat, que també reformaria, però ara no és el moment ni el lloc de comentar-ho] podria accedir-hi. Això implicaria una massificació molt important, i es requeririen aules de grans dimensions.

-Durant aquest primer semestre, es donarien les bases fonamentals de la carrera en qüestió, amb el mateix nivell que s’espera dels estudiants en els cursos posteriors.

 -Durant el període d’exàmens d’aquest semestre s’avaluaria a tots els estudiants que haguessin cursat aquestes assignatures, i aquells o aquelles amb millors qualificacions podrien accedir al segon semestre. Els exàmens haurien de ser veritablement representatius, i personalment en faria més d’un per assignatura, per evitar resultats fruits de l’atzar.

-Les places ofertades vindrien determinades per criteris fixats per la facultat en qüestió, segons el nombre d'interessats i el nombre màxim d'estudiants als quals es pot atendre amb un cert grau de qualitat.

-Si l'estudiant no supera les proves, tindria l'oportunitat de presentar-s'hi l'any que ve o d'accedir a una carrera més o menys afí a la qual ha estat cursant aquest primer semestre, en el supòsit que hi haguessin places lliures.

Aquest sistema afavoriria l’entrada d’estudiants amb vocació a totes les carreres i més qualificats pel tipus d’estudis que l’Estat t’està facilitant (fets que no veig massa en el meu entorn acadèmic). A més a més permetria establir uns criteris molt més ajustats a la realitat de la carrera que els que presenten les PAU a l’actualitat. 

Sóc conscient que deixa molts buits per omplir i que podria explicar-lo amb pàgines i pàgines de normatives i opcions per aquells qui encara no saben quins estudis cursar o si la carrera que han escollit els supera, però espero que com a esbós ho hagueu trobat interessant.

Joan Gasull Jolis