dilluns, 27 d’agost del 2012

Propòsits de la vida

Primer de tot, em disculpo per no haver escrit res abans i, per tant, haver participat en el manteniment del clima d'inactivitat del blog; simplement, fins ara no havia trobat cap tema que volgués o trobés la confiança de compartir. En segon lloc, aviso que part de la finalitat que jo escrigui aquesta entrada és egoista: se m'ha assecat el cervell de pensar-hi freqüentment i avançar poc, necessito opinions externes. Per això, l'enfocament de dono jo a aquesta redacció és que proposo el tema i vosaltres, si vos plau, compartiu el vostre punt de vista.

El meu objectiu aquí és arribar a trobar una finalitat a la vida humana individual, o veure diverses perspectives per trobar un coneixement més ampli millor dit, i trobar un sentit general a la pregunta per què vivim (espero que amb aquesta hagi deixat clar a què em refereixo).

L'origen que jo hagi estat reflexionant sobre això és perquè en alguna banda vaig veure o sentir parlar d'una discussió entre un cristià i un ateu, on el religiós proposava exactament que els ateus vivien la vida sense cap propòsit últim, mentre que la religió (concretament la cristiana) sí que li'n donava un a ell.
Ara mateix no tinc accés a internet [referit a quan vaig escriure això] ni a bibliografia, i per tant lamento que no puc fer recerca, així que faig una mica d'ús de la memòria per trobar informació sobre el tema dins del meu cap. Hi trobo que la finalitat de la vida humana al cristianisme és viure lliure de pecat bàsicament, per tal de poder accedir a una segona vida després de la mort, més veritable, bona, real. Crec que l'islamisme funciona semblant, canviant el cel per un harem amb setanta verges en retorn d'una vida dedicada a la religió. Crec que amb aquest dos exemples podem crear un sac etiquetat amb "religions monoteistes occidentals", ficant-hi dins també el judaisme [particularment, el conjunt d'aquestes tres religions s'anomena religions abrahàmiques, en honor al personatge bíblic], que basant-se en la idea platònica de l'existència d'una segona vida de més valor que aquesta i donant per sentit a la vida terrenal ser un camí a recórrer de manera correcta segons cada religió.

Per la banda de les religions orientals, l'únic exemple que caic és el cicle de reencarnacions, del qual recordo únicament que havíem de viure cada vida correctament per poder reviure transformats en un ésser superior (si fa o no fa, recorda al sac que hem creat abans).

Aquests exemples sobre religions no hem resolen el tema, perquè sinó no estaria escrivint això, sinó que ens donen algunes de les perspectives que crec necessitar. Per la banda no religiosa, ara mateix recordo dues respostes populars a la pregunta per què vivim. La primera seria "deixar un legat a la nostra descendència" i la segona que "la vida és per gaudir-la".
El primer argument no em convenç: un cop morts, no ens hauria d'importar què és els deixem als d'enrere. Penso que està però relacionat amb la segona idea, amb la satisfacció de les teves accions i com de bé et sentiràs a l'última hora. Tot i així, estar satisfet o haver gaudit de la vida tampoc m'omple; segueix tractant-se principalment de com et sentiràs quan moris i mirat des de la meva posició em sembla quelcom nyicris. L'altra pregunta a aquest grup no religiós seria per què no podríem matar-nos ara mateix, penso que seria interessant.

Fins aquí la meva exposició del tema. Agrairé qualsevol aportació d'exemples opinions o que tracteu de convencer-me que m'equivoco en alguna cosa.


PS1: he pensat que firmar com Q quedaria guai, no li doneu gaire importància.
PS2: Si puc compartir alguna reflexió més enllà que faci, sense dubte, i sabent prèviament del vostre interès ho faré. D'altra banda, si no us agraden els temes tan trascendentals també penso en altres coses, que puguin ser d'interès general són bàsicament biologia i relacions socials que són potser més fàcils d'exposar.

4 comentaris:

  1. Em sembla un article molt interessant, a la vegada que força complex de respondre, com ja et vaig comentar hauria de reflexionar bastant sobre el tema abans de respondre, tot i així ho intentaré!

    ResponElimina
  2. En un principi t'haig de dir que aquest tema em suposa un bon munt d'hores de reflexió frustrant que no aconsegueixen apropar-se a una explicació de la finalitat de la vida i del perqué d'aquesta. És més, no he aconseguit ni arribar a un punt de reflexió en el qual cregui que he aconseguit un avenç en el tema. Bé, es podria considerar un avenç, o no, el fet de que no crec que la finalitat de la vida ha de venir marcada per una doctrina religiosa que normalment es basa en motius del tipus: "Això és així perquè Déu ( sobre el qual no s'en demostra l'existència ) ho vol".
    El que si que et puc dir és que tinc l'esperança de poder arribar al moment de la meva mort sentint satisfacció de que he fet el que m'ha agradat a la vida i que no he deixat de fer allò que m'agradaria haver fet per simple por.

    ResponElimina
  3. Jo crec que la cerca d'una finalitat vital, o de una raó d'ésser és equivocada. Pel simple fet que els humans atribuïm finalitat sobre tot el que creem i fem. Tota acció la realitzem per alguna motivació o un resultat esperat. Però en el nostre entorn res té finalitat. Tenen raó de ser les onades? Té finalitat l'arc de Sant Martí? Crec que l'error en preguntar-se sobre l'existència de l'individu és atribuir-la a una creació. M'explico. Suposar la nostra existència com a creació, de la mateixa manera en què "donem vida" a un martell per a picar un clau, és un error en sí. La nostra existència ve dins de la realitat, el fet que no siguem creats elimina la necessitat de saber "per què hem sigut creats?". Simplement som. El problema de la meva resposta és que més que res unifica la pregunta "Per què som?" amb "Què és la realitat?" (bastant més difícil de concebre segurament).
    Respecte com viure la vida, crec que no ens suïcidem més que res perquè per selecció natural, tenim mecanismes que oprimeixen tals consideracions racionals (si inevitablement hem de morir, semblaria que no haguéssim de tenir por a res).
    Personalment, a la vida busco no perdrem cap bona experiència. Però això crec que va diferent per a cada persona, un pot trobar que l'important és ser recordat en els llibres d'història (un desig de vida eterna potser?), fer el bé pels altres (un exercici de la regla daurada?), etc.
    Com a últim comentari, aquest article també obre la porta a un debat religiós, que si més endavant voleu tenir, hi estaria encantat.

    ResponElimina
  4. Primer de tot m'ha agradat molt el comentari del kiran, hi estic essencialment d'acord i m'ha tret els pensaments del cap.

    Només afegir un comentari al que ha dit ell: No podem parlar d'un "Objectiu"* per al final de la vida, perquè la vida és tot un interval de temps (relativament llarg) i crec que si és que hi ha algun objectiu per a la vida, aquest ha de ser per a tot el seu conjunt. Personalment, crec que l'objectiu és saber disfrutar cada moment (i enfatitzo, SABER, perquè moltes vegades les condicions del moment ens fan difícil disfrutar-lo).

    *Es pot tenir un objectiu provisional com qui té un guió de treball, però aquest guió no ha de finalment acabar com ho era al principi.

    Ignasi Gros

    ResponElimina