dimarts, 17 de juliol de 2012

On està el problema?


Com a resposta al darrer escrit aparegut en aquest espai i a la discussió que s’ha generat al seu voltant m’agradaria donar un nou plantejament a la qüestió que s’està tractant, ja que jo encara no hi he intervingut.
S’està focalitzant el problema en com fer que l’elecció del president del govern i de les cambres legislatives sigui justa, i els participants en aquesta elecció siguin els adequats per a tal acció. Em sembla que tots plegats estem errant a l’hora de plantejar el tema. M’explico. La situació està d’una certa manera X, i el sistema que s’està emprant per a les eleccions és Y. Vegem què entenem (o entenc jo) per X i Y.

X; La ciutadania d’un estat, concretament el nostre, presenta un nivell cultural i d’interès polític mitjà bastant deficient. Suposo que això no m’ho negarà ningú, així que podem partir de la base que un gran nombre dels participants en les eleccions municipals, autonòmiques o generals, o bé no coneixen suficientment les opcions polítiques que se’ls planteja, ja sigui per falta de comprensió de la realitat política del país o per la seva manca d’interès per la qüestió, o bé voten per inèrcia dels mitjans de comunicació partidistes que acostumen a llegir o veure per les noticies, el qual pot també [i estic segur que implica en nombroses ocasions] la primera opció.

Y; Vot únic, directe, secret, personal, lliure i universal als majors de 18 amb ciutadania espanyola, indistintament de la seva posició econòmica, social i dels seus coneixements.

Fins ara tots els comentaris han anat dirigits a trobar un remei a Y, ja que aquesta no s’adapta a X. Hi estic parcialment d’acord, malgrat que no sigui partidari de restringir el sufragi per coneixements culturals i polítics. Per què? Molt senzill, els coneixements culturals o de política d’un ciutadà corrent no venen determinats simplement pel seu desig (o no) d’assolir una societat més justa per a tothom. Aquests coneixements venen definits pel tipus d’educació que ha rebut, per l’entorn on s’ha criat, pels companys que ha conegut al llarg de la seva joventut, per les creences de la seva família, i un llarg etcètera. Es poden controlar aquests factors? En certa mesura sí; des dels poders públics hi hauria d’haver els mitjans suficients per equilibrar aquesta influència externa en els individus joves, que serà la que facilitarà en la seva edat adulta un interès i uns coneixements de política suficients per a assegurar el seu criteri a l’hora d’exercir el dret a vot. El que es segur es que un individu no és plenament responsable d’aquests factors, el que fa totalment injust negar-li la participació política en un estat que no s’ha preocupat per la seva integració en el conjunt de la societat polititzada.

El que estic proposant és, per sobre de res, intentar facilitar al màxim a tots els individus un nivell educatiu, un interès i una consciència política suficients per a tal de fer innecessària una restricció del dret a vot. Utòpic? Certament. I en cas que fossin els propis subjectes socialitzats en un entorn adequat per a l’adquisició de responsabilitat i coneixements polítics, qui, pels motius que fossin, es neguessin a mantenir-se informats i es guiessin per la més pura demagògia i la despreocupació de la realitat social que els ha tocat viure, llavors si seria acceptable posar sobre la taula la restricció del sufragi. En cas contrari ho trobo una mesura elitista que no considera les dificultats que poden haver sofert els ciutadans al llarg de la seva integració dins de l’engranatge polític-social.

La meva idea passa per una inversió en educació molt més elevada de la qual s’està realitzant en l’actualitat, i no només això, si no també un esforç per part dels òrgans de govern locals per a la integració de tots els subjectes en la realitat política del país, el qual permetria igualar les oportunitats entre tots els ciutadans de participar en la construcció de la societat.

Així doncs, segons el meu punt de vista, el problema està en X i no en Y, com s’estava plantejant, erròniament, i així s’hauria de tractar, ja que restringir el dret a vot només accentuaria encara més les desigualtats socials entre els ciutadans.



Joan Gasull Jolis

divendres, 13 de juliol de 2012

I qui construeix el pont?

En primer lloc, voldria començar aquesta entrada fent referència a aquest primer article del Joan. Estic molt d'acord amb la crítica que fa sobre la poca llibertat interdisciplinària que ha entrat en acció amb aquest nou sistema. És molt cert que sembla un canvi molt dràstic i gairebé incoherent de Batxillerat a la Universitat: en un es transmet que per molt especialitzat que sigui el teu Batxillerat (no parlem del social) cal dominar altres camps que no tenen res a veure amb el teu interès (menys la matemàtiques per als lingüistes); en l'altre però, només sembla importar seguir de manera rigorosa el pla d'estudis fixat, sense desviació possible (dins del marc de la carrera). A més del que proposa el Joan m'agradaria fer una aportació:

Tot i que m'agrada molt aquesta idea de donar un primer semestre com a procés de selecció més precís i just, jo encara miraria una mica més enrere. Crec que tothom qui hagi passat per la ESO i Batxillerat com hem fet nosaltres estaria d'acord que com a mínim, tot aquest procés de 6 anys d'institut es podrien comprimir en 5 (o fins i tot en 4 fàcilment, tot i que llavors potser limitaries més als joves que decideixin no seguir amb els estudis i emprendre una feina més aplicada). Així, la carrera podria durar 5 anys però seguiríem acabant-la teòricament als 22.

I ara sí que m'agradaria entrar en el tema que m'ha motivat a escriure aquestes línies. Al llarg de tot aquest curs, he tingut moltes converses, tan amb vosaltres com amb altres companys, sobre aquest tema. Finalment crec que he trobat una metàfora que ajuda per il·lustrar el meu argument.

El tema en qüestió és si tot individu de la societat té el dret a vot, i si tot vot ha de tenir el mateix pes. Curiosament, pensar que tothom té dret a vot és tan natural i comú en la nostra societat que la reacció inicial quan dic el contrari sempre és adversa.

Anem a veure-ho fredament posant el cas següent: imaginem que cal construir un pont amb un incentiu monetari conseqüent molt elevat per a qui ho dirigeixi. Hi ha dos possibles candidats. Un d'ells és un reconegut enginyer i l'altre un expert en retòrica i oratòria. Els dos volen fer-nos creure a nosaltres, els usuaris del pont, que ells són els més qualificats per a dirigir la construcció, ja que volen cobrar els diners.

Però com sabrem quin dels dos diu la veritat ? La resposta és que a no ser que tinguem coneixements d’arquitectura, física i matemàtiques, no sabrem quin dels dos en sap més. És a dir, per a desenvolupar una feina per a un objectiu concret (construir un pont) l’elecció del màxim responsable no semblaria pas un dret innegable de tothom qui el vulgui creuar, sinó una consideració de tots els seus mèrits i coneixements (sobre el tema en qüestió, la construcció de ponts), degudament reconeguts per els seus peers (companys de professió, estudiants de la matèria, entesos en aquests temes, etc).

Al que vull arribar és que, per pura lògica i coherència, el cas del dirigent del pont és el mateix que el president del país. Cal que els qui elegeixin dirigent tinguin una veu proporcional al seu coneixement de la matèria. El que no pot ser és que la mitjana mediocre d'Espanya voti al PP perquè la televisió els hi diu que la crisi és culpa de Zapatero. Quan dones veu per igual als "febles" que als "forts" (i amb febles em refereixo als qui no tiren endavant el país, sinó que són paràsits de la societat), entra en joc la demagògia. És igual que l’enginyer sàpiga com fer un pont segur i estable. És igual que l’enginyer faci un pont que duri per anys i anys. És igual que l'enginyer tingui la carrera i doctorat, i sap del que parla... El xarlatà ha dit que hi haurà arcs de Sant Martí que el creuran en totes direccions, i unicorns blaus i roses que l'aixecaran quan passi algun vaixell per sota, i papallones daurades que regalaran caramels als infants... I això sembla una idea fantàstica, una idea molt més atractiva que la de l'enginyer (o no?).

Oi que la construcció del pont el dirigeix el millor dels candidats segons els seus mèrits i qualificacions, avaluats per entesos en la matèria? Doncs la feina de polític no ha de ser pas diferent. Que els millors liderin la nació en cada un dels seus àmbits. La democràcia és pels dèbils. Tots mereixem les mateixes oportunitats però no tots som iguals. N'hi ha de millors. Hi ha persones més qualificades, més treballadores i més capacitades. Ha de ser la seva veu la que s'escolti.

M'encantaria llegir si algú té arguments vàlids a favor del "vot per persona".






Perplexed Flamengo


dijous, 12 de juliol de 2012

Accés a la Universitat


Com la majoria dels meus cercles més propers, recentment vaig haver de passar unes proves, anomenades PAU [Proves d’Accés a la Universitat], que pretenen servir com a filtre per a discernir aquells estudiants que són vàlids o no per a determinades carreres universitàries. Moltes són les crítiques que em venen al cap al encetar aquest tema, n’esmentaré unes poques i finalment intentaré esbossar un model alternatiu.

Per començar, els coneixements que s’avaluen a la selectivitat són totalment arbitraris i sense cap mena de representativitat del coneixement real que té l’alumnat. Qui més qui menys ha escoltat –o pitjor, ha sofert- algunes de les brillants preguntes que apareixen a les PAU; exercicis que no demostren cap mena de domini de capacitats comunicatives o lògic-deductives i preguntes exageradament específiques o purament memorístiques omplen les pàgines d’exàmens que has de dur a terme en els tres dies que dura la prova. Quin sentit té? Jo no li trobo. Un seguit d’exercicis que han de realitzar TOTS els estudiants sense distinció, que ha de servir a les universitats per destriar qui pot entrar a cursar la carrera de veterinària i qui no. Amb quin criteri s’avalua de la mateixa manera als estudiants de ciències pures que als qui aspiren a dominar una disciplina artística?

Per altra banda trobem un aspecte -parcialment- positiu, com és la incorporació recent d’una fase específica que, segons la carrera a la qual vols accedir, puntua més o menys en funció de les matèries de les quals t’has examinat. Dic parcialment perquè les ponderacions són completament irracionals, i no permeten accedir a molts alumnes a les carreres que voldrien fer pel simple fet de no haver cursat matèries que algú ha decidit que són les més adequades per a la carrera en qüestió. Si aquesta nova fase s’articulés de forma més lògica l’accés a certs estudis de grau seria molt més raonable i funcional. Per exemple, a educació primària [magisteri] llatí i ciències de la terra ponderen la meitat que literatura castellana i història de l’art. Qui ha decidit aquests valor? Un [futur] mestre ha de saber més literatura que geologia? Quins criteris s’han emprat?!

Un últim apunt que m’agradaria comentar abans d’exposar la meva proposta, que òbviament presenta esquerdes i errades, però que veig considerablement més justa. A la selectivitat s’obliga a tothom a posseir uns certs coneixements sobre gran diversitat de matèries, anomenem-ho cultura general (malgrat que discrepo enormement, ja que no veig quina utilitat o profit s’obté de saber el cognom d’un personatge secundari d’un llibre que probablement has llegit a desgana), i tothom veu normal que els estudiants hagin de saber unes quantes coses d’història, de filosofia o de literatura (de ciències casualment no s’exigeix cap nivell, però aquest és un tema que no tractaré en aquestes línies). Però, oh, coses de la vida, a la universitat pobre d’aquell qui intenti cursar algun tipus d’assignatura que s’allunyi de la seva branca de coneixement. Impossible, blasfèmia! Fins fa ben poc es donava l’opció de complementar els estudis de llicenciatura amb assignatures de totes les disciplines, el qual permetia una formació més interdisciplinar i l’oportunitat als estudiants (i futurs professionals) d’escollir, en part, quins coneixements volien adquirir. Actualment, pels motius que sigui, això s’ha acabat.
Fins al batxillerat és acceptable [obligatori] que tothom sàpiga de tot [menys de ciències], però un cop has fet la matrícula universitària se’t pren l’opció de cursar, de manera reconeguda per les institucions, matèries que se surtin del pla d’estudis fixat.

Per donar un sentit més constructiu a aquest assaig m’agradaria plantejar un model de selecció d’alumnat que als meus ulls es presenta més adient que el que tenim actualment. Es basaria en els següents punts:

-El primer curs de carrera només tindria segon semestre* [potser llavors s’hauria d’allargar el grau als 5 anys, com era fa un temps, el qual permetria tocar més temes].

-*Durant el primer semestre, l’accés a les classes seria obert i lliure; tothom [que tingués el títol del batxillerat, que també reformaria, però ara no és el moment ni el lloc de comentar-ho] podria accedir-hi. Això implicaria una massificació molt important, i es requeririen aules de grans dimensions.

-Durant aquest primer semestre, es donarien les bases fonamentals de la carrera en qüestió, amb el mateix nivell que s’espera dels estudiants en els cursos posteriors.

 -Durant el període d’exàmens d’aquest semestre s’avaluaria a tots els estudiants que haguessin cursat aquestes assignatures, i aquells o aquelles amb millors qualificacions podrien accedir al segon semestre. Els exàmens haurien de ser veritablement representatius, i personalment en faria més d’un per assignatura, per evitar resultats fruits de l’atzar.

-Les places ofertades vindrien determinades per criteris fixats per la facultat en qüestió, segons el nombre d'interessats i el nombre màxim d'estudiants als quals es pot atendre amb un cert grau de qualitat.

-Si l'estudiant no supera les proves, tindria l'oportunitat de presentar-s'hi l'any que ve o d'accedir a una carrera més o menys afí a la qual ha estat cursant aquest primer semestre, en el supòsit que hi haguessin places lliures.

Aquest sistema afavoriria l’entrada d’estudiants amb vocació a totes les carreres i més qualificats pel tipus d’estudis que l’Estat t’està facilitant (fets que no veig massa en el meu entorn acadèmic). A més a més permetria establir uns criteris molt més ajustats a la realitat de la carrera que els que presenten les PAU a l’actualitat. 
Sóc conscient que deixa molts buits per omplir i que podria explicar-lo amb pàgines i pàgines de normatives i opcions per aquells qui encara no saben quins estudis cursar o si la carrera que han escollit els supera, però espero que com a esbós ho hagueu trobat interessant.


Joan Gasull Jolis

divendres, 6 de juliol de 2012

Funcionament del Blog

Bona tarda,

De manera el més breu possible i provisional, plantejaré l'objectiu d'aquest blog i com, personalment, el concebo. L'objectiu crec que és ben clar, contruir un espai comú entre qui s'animi a participar on exposem de manera formal i ordenada un gran gruix d'informacions i opinions, que donin pas a la reflexió. De bones a primeres les classificaria de la següent forma:

-Reflexions i opinions sobre temes d'actualitat, política, ciència, societat, economia, etc.
-Exposició de temes que suscitin l'interès dels participants sobre els quals es pugui generar un debat.
-Línies de debat, plantejament d'un tema sobre el qual els participants puguin exposar arguments a favor i en contra.
-Crítiques a llibres, monografies, pel·lícules, obres de teatre, música, etc. [Entenent que poden aportar algun element de reflexió o crítica]
-...

El cos de la publicació s'hauria d'adaptar al contingut d'aquesta, però de manera orientativa fixaria uns límits de mínim mitja pàgina i un màxim de dues [en format Word o similars], per uniformitzar el contingut d'aquest espai. També m'agradaria remarcar el caràcter formal que personalment donaria a aquest projecte.

Amb l'ànim d'engegar el projecte he intentat traçar les línies generals sobre les quals articular la dinàmica d'aquest espai, malgrat que és un projecte que anirem construint entre tot a mesura que avanci.
Finalment, reiterar que tot el que acabo d'exposar és PROVISIONAL i susceptible a debat i modificació. 

Moltes gràcies per l'interès


Joan Gasull Jolis