divendres, 28 de setembre de 2012

Pop?


Reflexionant sobre els coneixement musicals de gran part dels nostres cercles vaig arribar a una conclusió (si em permeteu utilitzar el terme malgrat el desordre de la meva exposició) que m’agradaria compartir, i que no és més que una conclusió (meva, que potser no compartiu) específica que considero que es pot aplicar en molts altres àmbits culturals, com poden ser la literatura, el cinema, el gust culinari o el criteri polític.
Per començar l’article m’agradaria exposar què s’entén per música pop, i em remeto a les primeres paraules que apareixen en l’entrada Pop de la wikipèdia en castellà (que em dóna un suport més interessant per a desenvolupar la meva argumentació que la definició que apareix a la wikipèdia en català):

La expresión música pop (del inglés pop music, contracción de popular music) hace referencia a una combinación de distintos géneros musicales altamente populares dentro de una sociedad.

Si partim d’aquesta definició estricta, la música pop no remet necessàriament a aquell estil musical que tots coneixem; altament comercial, de ritmes senzills, lletres sense massa profunditat lírica i bases harmòniques bastant pobres, on generalment no són els propis intèrprets qui composen la seva pròpia música. I compte, no per això és menys música que estils com el Jazz, el Hard Rock o el Barroc, sinó que respon a una altra demanda, a la demanda d’un públic que busca música que no requereixi cap mena d’esforç, un públic que busca música en llauna o música “fastfood”.
La definició fa referència a música altament popular dins d’una societat, i jo vull preguntar, què és el que fa un estil musical o una cançó més popular? És la qualitat? No ho crec, i podria citar-ne alguns (molts) exemples. I tampoc vull complicar-me definint qualitat, ja que cada estil té les seves particularitats i no són comparables, però suposant que aconseguíssim trobar una fórmula que ens permetés valorar la qualitat d’una peça musical, estic del tot segur que les peces més populars no serien les guanyadores, i no crec que això m’ho discuteixi ningú.
Si no és la qualitat... És la seva capacitat per fer que no te la puguis treure del cap? Aquesta pregunta no és tan fàcil de respondre, potser ni suposa una avantatge! De totes maneres, per intentar explicar-me recorreré al meu cas particular, que probablement no tingui res de típic, però és l’única eina que tinc a mà, i m’agradaria que vosaltres provéssiu de fer el mateix. Quines són les últimes cançons que se us han ficat al cap? Són totes pop (entenent el pop com a pop comercial)? En el meu cas hi ha Metal, Hard Rock, Clàssica, Romàntica, Pop, Dubsteb, Rap, Hip Hop, Rock Alternatiu... Potser només em passa a mi, però no trobo que una de les característiques del pop sigui la que acabo de comentar.
I per donar-li una última oportunitat, és l’originalitat? Sincerament, aquí m’estalviaré l’argumentació, suposo que ningú, per molt fan que sigui de l’estil, assignarà l’originalitat com una de les característiques del pop comercial.
Arribat a aquest punt, en el qual, des del meu punt de vista, ni la qualitat, ni la originalitat, ni la capacitat de tornar-se obsessiva (en el bon sentit de la paraula, capacitat que considero latent en tots els estils), són característiques pròpies del pop... Per què al encendre la ràdio l’oferta musical es redueix a 97 % pop i 3 % altres estils?

En el primer paràgraf he parlar d’una “conclusió”, si hagués de redactar-la seria aquesta: La música pop NO és més coneguda per gran part de la població i més tolerable i agradable a l’oïda que d’altres i per això es comercialitza més [com molta gent pensa, i argumenta a l’hora de criticar altres estils que desconeixen], si no que és més coneguda, més tolerable i més agradable a l’oïda perquè s’ha comercialitzat més. I ser conscients d’això em sembla d’una importància cabdal. Així doncs, podríem parlar de la creació, per part de la indústria de l’entreteniment, d’un criteri musical homogeneïtzat (i amb un alt grau de tancament), que no respon a cap lògica de qualitat o similars sinó a la fàcil producció d’artistes i cançons amb les característiques d’un producte industrial, que en mesos (o setmanes) queda obsolet perquè l’hagis de substituir per un altre. És, simplement, la invasió en massa del món de la cultura per part de la iniciativa empresarial, que no busca la innovació, la qualitat o el progrés de les diverses arts, sinó obtenir-ne beneficis, i ràpid! I a mi em sembla que ho estan aconseguint força bé.

Potser ho podem veure com un consum fàcil, que ens permet gaudir de la música sense massa complicacions ni esforços, però no és en el fons un mecanisme de dominació, d’afebliment del criteri i d’homogeneïtzació dels individus?

Espero que al encendre la ràdio penseu en què està sonant, perquè està sonant i sobretot, en el que no hi escoltareu mai.

3 comentaris:

  1. Brillant.
    Realment és un tema al qual l'hi he donat moltes voltes, suposo que una explicació seria que l'individu per si sol és difícil de controlar, però quan l'introdueixes dintre d'un bloc, aquest es deixa manipular més fàcilment. Per tant un grup de persones reduït amb molt poder, pot introduir de manera massiva a la societat un estil que els hi convé, d'aquesta manera, si s'aconsegueix arrossegar una gran quantitat de persones a aquest estil o moviment, la gran majoria cauran per l'efecte "massiu" o dominó.

    Un cop més entrem a la roda del poder i de les masses controlades...

    ResponElimina
  2. M'agradaria comentar (referintme a l'última pregunta de l'escrit) que per desgràcia és així; costa tantíssim trobar una cançó que no sigui d'amor o de "festa"... A qui governa li va molt bé que no pensem durant el nostre temps lliure, cosa que ve demostrant no només la música, sinó el cinema, la televisió o el futbol mateix. Sembla molt conspiratori però cada cop es veu més clar, és una vertadera llàstima que afecti tan directament la nostra oïda... Amb tot això, molt bo l'article

    ResponElimina
  3. No crec que ningú tingui massa a oposar a aquest article, i jo no seré l'excepció. Si que m'agradaria senyalar i reconèixer el mèrit del "marketing" d'aquestes productores, que s'aprofiten de gent dèbil, producte d'una societat que roba de la individualitat a les persones per convertir-les en màquines de conumir. Però les persones que queden manipulades de tal manera (ja sigui per pressió social del seu entorn d'amistat, els mitjans de comunicació, etc) són persones sense idees, persones sense res d'original, dòcils, propensos a seguir el fort instint natural que viu dins de cada humà a no despenjar-se de la massa. Però la massa és mediocre. La nostra supremàcia com a espècie ha fet que individus que haurien de ser "eliminats" (que quedin al fons de la piràmide de classes) per selecció natural produeixin decendència. La única opció de progrés és despenjar-se del que és la norma, diferir de la massa, buscar l'excelència. Per tant "bravo" a les productores que s'aprofiten de nenes de 13 anys hormonals que volen cansons estereotípiques d'amor fàcils d'entendre cantades per un guaperes amb veu nen, "bravo" a Apple per fer que adolescents comprin un MacBook a un preu desorbitat per després només fer servir el Photoshop i Facebook, "bravo, bravo, bravo". Sempre aplaudiré als individus forts que s'aprofiten dels dèbils*. No només és just, sinó que és així com es progressa com a societat.


    *definició de "dèbil" i "fort" extreta de l'article "I qui contrueix el pont?", que ningú pensi que estic dient que s'ha de fer fora a patades a la gent discapacitada de casa seva sisplau.

    ResponElimina