divendres, 14 de setembre de 2012

L'ànima i les percepcions.

En una tarda de final de vacances en que l'aburriment era la única companyia, vaig voler centrar el meu pensament en un concepte que ha estat fruit de nombrosos debats i opinions i que, al llegir l'última entrada escrita per l'Alex, ha revifat: el concepte d'ànima, tot acompanyat de certes preguntes com ara què és l'ànima? Què suposa creure en ella? Amb quines maneres de veure el món es contradiu? Ambicioses preguntes, de les quals vaig intentar treure les meves conclusions.

Pel que fa la primera pregunta, la responc a partir de la meva experiència i de coneixements bàsics que disposo d'algunes religions: cristianisme amb totes les seves branques, l'islam, judaisme i l'hinduisme bàsicament. A partir d'aquí defineixo, en línies generals, i parteixo en les meves reflexions entenent l'ànima com a consciència immortal que no té perquè estar lligada al món físic o perceptiu.

Arribats aquí el primer que em va passar pel cap va ser l'absurditat, per falta d'una millor expressió, del concepte d'ànima quan se l'aplica al món físic, en concret, vaig pensar en el debat que hi ha hagut sobre les cèl·lules mare quan l'esglèsia entrava en aquest. Quan comença l'ànima en una persona? Quan apareix en un cos aquesta consciència immortal? Aleshores penso en la imatge d'un zigot tot just format. Una cèl·lula amb nou material genètic que serà un nou individu. Es podria pensar que l'ànima comença en el moment d'unió d'un espermatozou amb un òvul però fallaria aquesta concepció al saber que bessons i trigemins poden sorgir d'un sol zigot en les primeres setmanes d'embaràs, llavors parlariem d'una ànima partida en dos, tres o més. També passa al contrari, dos zigots bessons poden unir-se en un, llavors estariem parlant d'una "ànima doble". Hi ha gent que diria que l'ànima es crea amb el temps, a mesura que la nostra consciència guanya experiència i sabiesa però llavors parlariem d'ànimes completes i incompletes i tampoc s'estalviaria les faltes de sentit anteriors ja que una cosa immortal i no lligada al món físic no pot sorgir del món físic, és a dir, per algún lloc la suposada ànima o similar ha d'entrar a l'individu. A més sorgeix el problema de quina ànima entra en l'individu, quina prioritat té una ànima respecte a una altra per entrar a un cos. Potser fan cua. Llavors vaig concluir que una visió materialista del món no pot conviure amb el concepte d'ànima, és a dir, si creus que el que perceps és real, el que t'envolta és veritat, no pots creure alhora en ell. Això ja xoca amb la visió d'una dualitat de la realitat en que aparentment creuen gran part de les religions i fins i tot certes persones no religioses: un món perceptiu i cert, envoltat de persones i altres ànimes, i un món diferent i separat d'aquest, on les ànimes viuen d'alguna manera durant l'eternitat.

El fet que existeixi aquestà no convivència entre ànima-realitat no nega ni de lluny el concepte d'ànima. L'única manera lógica que trobo en creure amb certesa el concepte d'ànima és utilitzant el que ens va dir Déscartes abans de demostrar de tres maneres, no del tot correctes, l'existència de Déu. La primera veritat. L'únic que sabem amb seguretat absoluta és que pensem per tant existim. Aquesta veritat té les seves crítiques en el fet que per creure-la s'ha de donar per suposat el principi de substancialitat. Si hi ha efecte, hi ha substància que el causa. Però decideixo creure-me'l perquè mai s'ha donat un cas contradient, però bàsicament perquè si no fos cert em tornaria boig. 

Per tant, trobo que hi ha dos maneres generals d'observar la realitat quan tractem el concepte d'ànima. O hi creus, deixant de banda la fe de la realitat mesurable i només acceptant la teva existència com a única certesa, o no hi creus, podent així acceptar les teves percepcions com a certes que no és ni millor ni pitjor. Però sempre tenint present que, independentment de la decisió personal de creure en el que perceps o no, el més proper a una veritat que tenim és cogito ergo sum.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada