Mirar al Futur implica oblidar el Passat?

Fa setmanes que rumio en com abordar aquest tema de la manera adequada, i em sembla que he trobat un exemple, que no deixa de ser un cas particular i fins i tot estic disposat a assumir que extrem, però que als meus ulls serveix per explicar la problemàtica que m'ocupa.

El tema sobre el qual vull parlar, que podria englobar dins d'una teoria que m'interessa especialment, com és la modernitat líquida (Z. Bauman), que us ho explico el més breument possible, ja que tinc la intenció d'expandir més el tema en una entrada futura.

La modernitat líquida és un període (en el qual ens trobem) de la història contemporània que es caracteritza fonamentalment per la fluïdesa (fragilitat, en oposició a la solidesa de la modernitat anterior) de tots els vincles que establim com a individus, així com de tot allò que ens és útil en el transcurs de la nostra vida. Per simplificar-ho al màxim, allò que ens és útil en el present (coneixements, objectes, relacions amb altres individus...) probablement no ho serà en un futur no massa llunyà, el qual implica un procés constant de moviment per no caure en la des-actualització, que comportaria l'exclusió de la vida (social, professional, sentimental, etc.).*

El cas que us volia presentar un cop acabada aquesta presentació (que em serveix per donar un cert context a la problemàtica que tracto, més que per explicar cap fet) és el següent: L'expansió sobtada d'establiments destinats a la compra d'or, plata i d'altres metalls preciosos. Segur que tothom s'hi ha fixat. Fa 4 anys en vèieu algun? Jo no hi havia parat atenció en tot cas, si més no, últimament, vagis on vagis veus un cartell enorme que anuncia: COMPRO ORO! PAGAMOS MEJOR QUE NADIE! (el qual em fa dubtar de la veracitat d'aquest enunciat, però és un altre tema...). Què ha portat aquesta sobtada ascensió d'aquest tipus de comerços? (O també podríem dir-ho dels de compra-venda de béns de segona mà, malgrat que els matisos són força diferents i com exemple no m'és tan útil). La resposta és ben simple, o si més no així la interpreto jo. El context de crisi econòmica. Les famílies de classes mitges/baixes passen per dificultats; moltes han perdut gran part dels seus ingressos i ara se'ls planteja l'opció de vendre la joieria (o el que sigui) que tenien en la seva propietat. Fins aquí molt bé. Quin problema han de tenir les famílies amb dificultats per desfer-se de béns "de luxe" que no els aporten benestar per pagar-se'n d'altres que sí que ho facin? Sembla una elecció completament racional, i potser així ho sigui, però hi ha un parell de factors que no es tenen en compte a l'hora de plantejar la situació, i aquest és el punt on volia arribar.

A l'hora de vendre arracades, rellotges, anells o monedes antigues, no només estàs venent una peça d'or. Estàs venent un record, un fragment o episodi de la teva vida que ha quedat lligat a un objecte, probablement un regal, d'algú important per a tu. Se'm fa difícil imaginar algun context en el qual un individu de classe mitjana (ja no parlo de baixa...) es pugui permetre el luxe de pagar-se un collaret o un anell d'or sense entrar en joc algun esdeveniment especial (bodes, comunions, aniversaris, etc.) o alguna relació d'amistat o sentimental en particular. Si en tals objectes hi trobem "inscrit" un record, vendre'ls per poder garantir el benestar en el futur no és en realitat estar "oblidant" el passat? En períodes de crisi les experiències (i els sentiments associats a elles) són una càrrega, de la qual t'has de desfer per poder viure millor el dia de demà? No crec que fer negoci amb els records sigui molt ètic. I hom podria argumentar que establir vincles afectius amb objectes no és racional i que oblidar-los seria el més lògic i favorable per un mateix, però com a individus sobrevivim degut a les relacions que mantenim amb els i les altres, i els objectes dels quals parlo no són més que la cristal·lització d'aquestes relacions.

Com pot sentir-se bé algú que s'ha vist forçat a vendre un regal d'un amic o amiga, o la col·lecció de monedes del seu avi, o el seu propi anell de bodes, encara que se li doni la possibilitat (remota) de recuperar-lo més endavant? Li serveix de consol pensar que no tenia cap altra alternativa? Valen els diners que ha obtingut la ferida que li produeix haver-se de vendre part del seu passat? Considero molt important respondre a aquestes preguntes abans de fer-se una idea del nou mercat que ha sorgit els últims anys, aprofitant-se d'una nova demanda emergent (forçada).

Per acabar l'exposició amb quelcom semblant a unes conclusions; si el preu de l'or no contempla el valor simbòlic o sentimental que com a persones imprimim en els nostres objectes és perquè el diner no serveix per valorar aquestes dimensions (el diner progressivament ha arribat a posar preu a pràcticament tots els nostres aspectes vitals, fins i tot la pròpia vida [amb les assegurances], així que m'atreveixo a afirmar que si no ho ha fet amb els sentiments i els records és perquè no s'ha trobat la manera, encara).

Així doncs, quina ètica empren els establiments de compra i venda d'or per posar preu a objectes que en la majoria de casos tenen un valor infinitament superior al seu pes en or?

* La teoria és desenvolupada per Zygmunt Bauman (sociòleg) de manera molt exhaustiva en varis volums, no és tan simple com jo us la he plantejada, ni molt menys.

Pop?

Reflexionant sobre els coneixement musicals de gran part dels nostres cercles vaig arribar a una conclusió (si em permeteu utilitzar el terme malgrat el desordre de la meva exposició) que m’agradaria compartir, i que no és més que una conclusió (meva, que potser no compartiu) específica que considero que es pot aplicar en molts altres àmbits culturals, com poden ser la literatura, el cinema, el gust culinari o el criteri polític.

Per començar l’article m’agradaria exposar què s’entén per música pop, i em remeto a les primeres paraules que apareixen en l’entrada Pop de la wikipèdia en castellà (que em dóna un suport més interessant per a desenvolupar la meva argumentació que la definició que apareix a la wikipèdia en català):

“La expresión música pop (del inglés pop music, contracción de popular music) hace referencia a una combinación de distintos géneros musicales altamente populares dentro de una sociedad.”

Si partim d’aquesta definició estricta, la música pop no remet necessàriament a aquell estil musical que tots coneixem; altament comercial, de ritmes senzills, lletres sense massa profunditat lírica i bases harmòniques bastant pobres, on generalment no són els propis intèrprets qui composen la seva pròpia música. I compte, no per això és menys música que estils com el Jazz, el Hard Rock o el Barroc, sinó que respon a una altra demanda, a la demanda d’un públic que busca música que no requereixi cap mena d’esforç, un públic que busca música en llauna o música “fastfood”.

La definició fa referència a música altament popular dins d’una societat, i jo vull preguntar, què és el que fa un estil musical o una cançó més popular? És la qualitat? No ho crec, i podria citar-ne alguns (molts) exemples. I tampoc vull complicar-me definint qualitat, ja que cada estil té les seves particularitats i no són comparables, però suposant que aconseguíssim trobar una fórmula que ens permetés valorar la qualitat d’una peça musical, estic del tot segur que les peces més populars no serien les guanyadores, i no crec que això m’ho discuteixi ningú.

Si no és la qualitat... És la seva capacitat per fer que no te la puguis treure del cap? Aquesta pregunta no és tan fàcil de respondre, potser ni suposa una avantatge! De totes maneres, per intentar explicar-me recorreré al meu cas particular, que probablement no tingui res de típic, però és l’única eina que tinc a mà, i m’agradaria que vosaltres provéssiu de fer el mateix. Quines són les últimes cançons que se us han ficat al cap? Són totes pop (entenent el pop com a pop comercial)? En el meu cas hi ha Metal, Hard Rock, Clàssica, Romàntica, Pop, Dubsteb, Rap, Hip Hop, Rock Alternatiu... Potser només em passa a mi, però no trobo que una de les característiques del pop sigui la que acabo de comentar.

I per donar-li una última oportunitat, és l’originalitat? Sincerament, aquí m’estalviaré l’argumentació, suposo que ningú, per molt fan que sigui de l’estil, assignarà l’originalitat com una de les característiques del pop comercial.

Arribat a aquest punt, en el qual, des del meu punt de vista, ni la qualitat, ni la originalitat, ni la capacitat de tornar-se obsessiva (en el bon sentit de la paraula, capacitat que considero latent en tots els estils), són característiques pròpies del pop... Per què al encendre la ràdio l’oferta musical es redueix a 97 % pop i 3 % altres estils?

En el primer paràgraf he parlar d’una “conclusió”, si hagués de redactar-la seria aquesta: La música pop NO és més coneguda per gran part de la població i més tolerable i agradable a l’oïda que d’altres i per això es comercialitza més [com molta gent pensa, i argumenta a l’hora de criticar altres estils que desconeixen], si no que és més coneguda, més tolerable i més agradable a l’oïda perquè s’ha comercialitzat més. I ser conscients d’això em sembla d’una importància cabdal. Així doncs, podríem parlar de la creació, per part de la indústria de l’entreteniment, d’un criteri musical homogeneïtzat (i amb un alt grau de tancament), que no respon a cap lògica de qualitat o similars sinó a la fàcil producció d’artistes i cançons amb les característiques d’un producte industrial, que en mesos (o setmanes) queda obsolet perquè l’hagis de substituir per un altre. És, simplement, la invasió en massa del món de la cultura per part de la iniciativa empresarial, que no busca la innovació, la qualitat o el progrés de les diverses arts, sinó obtenir-ne beneficis, i ràpid! I a mi em sembla que ho estan aconseguint força bé.

Potser ho podem veure com un consum fàcil, que ens permet gaudir de la música sense massa complicacions ni esforços, però no és en el fons un mecanisme de dominació, d’afebliment del criteri i d’homogeneïtzació dels individus?

Espero que al encendre la ràdio penseu en què està sonant, perquè està sonant i sobretot, en el que no hi escoltareu mai.

Sobre Internet i Llengua

En aquest article, vull dedicar-me a aplaudir una sèrie de fenòmens comunicatius que veig a través de les xarxes socials i altres pàgines. Fent un examen fred, he pogut veure com Internet pot delmar la comunicació entre persones a petita escala: el fet de poder conversar amb altres persones a través de caràcters, restant les bondats de la comunicació cara a cara (tals com expressivitat, mirades, to...) semblava i és una amenaça a un dels dons més apreciats la humanitat.

En canvi, s'ha pogut observar com els usuaris d'Internet han sabut adaptar-se al problema i evolucionar. Em refereixo als mecanismes d'emoticons i als memes.

Els emoticons ja són antics, porten un temps al mercat, però el mecanisme per posar cara a un missatge, tot i ser tan simple, és admirable i crec que es mereixen una observació. Ja siguin dos punts i un parèntesi o una petita imatge donada pel Messenger o el xat del Facebook.

Hom pot veure els memes com una evolució natural però no òbvia dels emoticons. Presenten més joc que aquests: mentre no tenen un ús popular en les comunicacions un a un, la seva popularitat en la comunicació a gran escala en pàgines d'humor és gran. El més meravellós és que permeten expressar, dins una sola cara, un conjunt de sensacions dins un grup d'emocions, és a dir, que ofereixen bastant joc. Per això que volia analitzar els memes, per poder senyalar el bé que fan a l'expressivitat a través de L'Internet (sento que em deixo per escriure moltes coses;sisplau, si compartiu la meva opinió ajudeu-me als comentaris). Tot i així, veig un difícil ús de aquestes característiques dins de serveis de missatgeria, els quals volia explorar en aquesta entrada.
És aquí on vull començar la meva crítica. Bàsicament atacaré contra la propagació de l'ús dels "hashtags" exportats per Twitter. Crec que lingüísticament suposen un pas enrere que no s'hauria de fer. Les raons són que no veig correcte que s'etiquetin les sensacions o esdeveniments, no s'haurien de descriure amb paraules clau. Tenim una sintàctica preciosa escrivim en l'idioma que escrivim; podem construir frases i narracions fins i tot (poesia també si em permeteu i sou un xic extrems) per explicar que ens passa pel cap i el cor.

Per últim, no com a crítica sinó com a inici de la recerca d'un model millor, volia estudiar l'ús excessiu de "xd" i "jaja" (i variants més llargues i amb altres vocals, e.g.: jejejejejejej). La proposta neix de la creença personal que l'abús no és correcte perquè s'allunya de la conversa tradicional, on la gent no necessita perquè riure constantment i es pot expressar el plaer pel diàleg mitjançant altres mecanismes. De manera òbvia, tot això ho discuteixo des de l'experiència pròpia: pot ser que algú trobi que estic exagerant o bé que no s'hi hagin fixat o no ho trobin abusiu. D'altra banda, si plantejo la recerca d'una alternativa és perquè hi veig també bondats, com abans he dit expressar el gust que pot causar la conversa o donar una pista al receptor de quina és la intenció i to del missatge (tots problemes causats per la falta de virtuts de la conversa tradicional). Si em permeteu, explico una historieta de quan vaig establir contacte amb un estranger a través d'Internet. Ens comunicàvem mitjançant xat, i ens portàvem francament bé, però jo desconeixia com expressaven que una cosa els feia gràcia o que els resultava agradable la conversa. Això, més el fet que xerraven en anglès resultava en un jo que enviava missatges a una màquina (exagerant una mica, més detalls en persona). Vaig sentir una gran alegria quan el "partner" va escriure el nostre primer "xd", vam conversar sobre aquest i em va introduir al "hahaha" (i al "lol", però estèticament el trobo horrible i em nego a fer-lo servir).

Espero que amb aquesta historieta us pugui haver fet entendre una mica més el que vull dir. Penso que una idea que pot semblar còmica al principi per la falta de costum pot ser expressar explícitament el to amb que voldríem comunicar-nos com a alternativa a acabar cada frase amb un xd. En qualsevol cas, moderem l'ús de les expressions "jaja" i "xddd" o al menys siguem conscients del que fem quan les fem servir per poder trobar, algun dia i sense que ens adonem, un model de comunicació tipogràfic més natural amb el que ens sentim més còmodes.

Q

Q

No puc... ¿triar?

Senyors i senyores... Per fi m'estreno al blog!

Realment no sabia quin títol d'entrada posar, així que poso això i espero que ho entengueu al llegir la parrafada. 

Estic cansat d'escoltar coses com el no puc, es massa per mi, això no és possible... Realment no podem? Ho dubto molt, gent que diu, no podré amb aquest examen, no podré perdre pes, no podré...

Sóc conscient que de vegades la frustració i la manca de força de voluntat ens pot jugar una mala passada, però em nego a que algú digui que no pot fer una cosa sense intentar-ho de veritat. Per tractar aquest tema em centraré en exemples pràctics del meu dia a dia al llarg de la meva vida i de la gent que me'n volta. 

L'exemple que més em molesta actualment és el de la gent que em diu, em vull posar en forma, perdre pes (o guanyar-ne) i posar-se bo. Quan em venen així em demanen una taula d'exercicis, una dieta, i un programa setmanal per anar tirant en un principi i segons anem veient l'evolució canviar el programa d'una manera o d'altre. D'acord, perdo el temps fent el programa sencer per aquesta persona, i... passen les setmanes i no tan sols no ens apropem una mica a la meta proposada, sinó que fins i tot arribem a allunyar-nos i se'm queixen. Per què? Ben senzill, tenen la intenció, i comencen amb bon peu, però no ho fan bé, per molt pautat que ho tinguin i les instruccions siguin senzilles, no s'intenta de debò. Vivim en un món consumista, on tot se'ns dona ara, al moment. Volem una cosa, anem a la tenda i ho comprem o ens ho fem, per la informació només ens em de connectar a la xarxa i tindrem una sobresaturació d'informació, podem escollir allà on anem, se'ns ha criat per tenir el privilegi de triar, i això sota el meu punt de vista ens ha fet molt de mal a l'hora de posar-nos ferms en certs aspectes de la nostra vida, perquè hi ha molts cops que iniciem una cosa i l'esforç continuat que ens requereix aquesta tasca fa que dintre d'aquesta societat en la que se'ns ha criat s'esfumi. Retorno a la dieta del principi, per què no surt bé? Tinc un pla de dieta i exercici, el pla de dieta més o menys el mantinc, però... Puc fer aquesta substitució d'això per allò, i d'allò altre per aquella altre cosa que m'agrada més, i allò que no m'agrada tant l'hi posaré una mica de salsa. La nostra llibertat per triar ens fa que els nostres desitjos més immediats s'interposin en els nostres desitjos futurs. 

El que vull dir amb tot això és que, en la gran majoria de casos, el fet de poder o no poder fer alguna cosa resideix en nosaltres mateixos, vols aprovar un examen? Valora les teves possibilitats personals i dedica el temps necessari, vols perdre pes? no hi ha cap secret, sigues constant i oblida que tens la llibertat de triar que menjar o la llibertat de tenir un dia a dia com el que tenies abans. Si vols aconseguir alguna cosa que abans no tenies, si no la tenies és precisament perquè el teu estil de vida anterior o les circumstàncies que tenies no eren propicies a aconseguir-ho, has de canviar, i la decisió de triar en tot moment, el fet que la rendició sigui el camí més senzill, és precisament el que fa que un mateix s'imposi la barrera del que és possible i que no ho és.

Al final la nostra vida es resumeix en tries, cada tria que prenem afectarà directament en el nostre futur, sortir una nit o quedar-se a casa, menjar sopa o un entrepà, qualsevol cosa que pensem que pot ser una futilesa, pot ser un inici o un final per alguna cosa futura o immediata del que fem o ens passarà.

Pd. No m'ho he llegit i ho he escrit sobre la marxa, si no s'enten, all i aigua :)

L'ànima i les percepcions.

En una tarda de final de vacances en que l'aburriment era la única companyia, vaig voler centrar el meu pensament en un concepte que ha estat fruit de nombrosos debats i opinions i que, al llegir l'última entrada escrita per l'Alex, ha revifat: el concepte d'ànima, tot acompanyat de certes preguntes com ara què és l'ànima? Què suposa creure en ella? Amb quines maneres de veure el món es contradiu? Ambicioses preguntes, de les quals vaig intentar treure les meves conclusions.

Pel que fa la primera pregunta, la responc a partir de la meva experiència i de coneixements bàsics que disposo d'algunes religions: cristianisme amb totes les seves branques, l'islam, judaisme i l'hinduisme bàsicament. A partir d'aquí defineixo, en línies generals, i parteixo en les meves reflexions entenent l'ànima com a consciència immortal que no té perquè estar lligada al món físic o perceptiu.

Arribats aquí el primer que em va passar pel cap va ser l'absurditat, per falta d'una millor expressió, del concepte d'ànima quan se l'aplica al món físic, en concret, vaig pensar en el debat que hi ha hagut sobre les cèl·lules mare quan l'esglèsia entrava en aquest. Quan comença l'ànima en una persona? Quan apareix en un cos aquesta consciència immortal? Aleshores penso en la imatge d'un zigot tot just format. Una cèl·lula amb nou material genètic que serà un nou individu. Es podria pensar que l'ànima comença en el moment d'unió d'un espermatozou amb un òvul però fallaria aquesta concepció al saber que bessons i trigemins poden sorgir d'un sol zigot en les primeres setmanes d'embaràs, llavors parlariem d'una ànima partida en dos, tres o més. També passa al contrari, dos zigots bessons poden unir-se en un, llavors estariem parlant d'una "ànima doble". Hi ha gent que diria que l'ànima es crea amb el temps, a mesura que la nostra consciència guanya experiència i sabiesa però llavors parlariem d'ànimes completes i incompletes i tampoc s'estalviaria les faltes de sentit anteriors ja que una cosa immortal i no lligada al món físic no pot sorgir del món físic, és a dir, per algún lloc la suposada ànima o similar ha d'entrar a l'individu. A més sorgeix el problema de quina ànima entra en l'individu, quina prioritat té una ànima respecte a una altra per entrar a un cos. Potser fan cua. Llavors vaig concluir que una visió materialista del món no pot conviure amb el concepte d'ànima, és a dir, si creus que el que perceps és real, el que t'envolta és veritat, no pots creure alhora en ell. Això ja xoca amb la visió d'una dualitat de la realitat en que aparentment creuen gran part de les religions i fins i tot certes persones no religioses: un món perceptiu i cert, envoltat de persones i altres ànimes, i un món diferent i separat d'aquest, on les ànimes viuen d'alguna manera durant l'eternitat.

El fet que existeixi aquestà no convivència entre ànima-realitat no nega ni de lluny el concepte d'ànima. L'única manera lógica que trobo en creure amb certesa el concepte d'ànima és utilitzant el que ens va dir Déscartes abans de demostrar de tres maneres, no del tot correctes, l'existència de Déu. La primera veritat. L'únic que sabem amb seguretat absoluta és que pensem per tant existim. Aquesta veritat té les seves crítiques en el fet que per creure-la s'ha de donar per suposat el principi de substancialitat. Si hi ha efecte, hi ha substància que el causa. Però decideixo creure-me'l perquè mai s'ha donat un cas contradient, però bàsicament perquè si no fos cert em tornaria boig. 

Per tant, trobo que hi ha dos maneres generals d'observar la realitat quan tractem el concepte d'ànima. O hi creus, deixant de banda la fe de la realitat mesurable i només acceptant la teva existència com a única certesa, o no hi creus, podent així acceptar les teves percepcions com a certes que no és ni millor ni pitjor. Però sempre tenint present que, independentment de la decisió personal de creure en el que perceps o no, el més proper a una veritat que tenim és cogito ergo sum.

Propòsits de la vida

Primer de tot, em disculpo per no haver escrit res abans i, per tant, haver participat en el manteniment del clima d'inactivitat del blog; simplement, fins ara no havia trobat cap tema que volgués o trobés la confiança de compartir. En segon lloc, aviso que part de la finalitat que jo escrigui aquesta entrada és egoista: se m'ha assecat el cervell de pensar-hi freqüentment i avançar poc, necessito opinions externes. Per això, l'enfocament de dono jo a aquesta redacció és que proposo el tema i vosaltres, si vos plau, compartiu el vostre punt de vista.

El meu objectiu aquí és arribar a trobar una finalitat a la vida humana individual, o veure diverses perspectives per trobar un coneixement més ampli millor dit, i trobar un sentit general a la pregunta per què vivim (espero que amb aquesta hagi deixat clar a què em refereixo).

L'origen que jo hagi estat reflexionant sobre això és perquè en alguna banda vaig veure o sentir parlar d'una discussió entre un cristià i un ateu, on el religiós proposava exactament que els ateus vivien la vida sense cap propòsit últim, mentre que la religió (concretament la cristiana) sí que li'n donava un a ell.
Ara mateix no tinc accés a internet [referit a quan vaig escriure això] ni a bibliografia, i per tant lamento que no puc fer recerca, així que faig una mica d'ús de la memòria per trobar informació sobre el tema dins del meu cap. Hi trobo que la finalitat de la vida humana al cristianisme és viure lliure de pecat bàsicament, per tal de poder accedir a una segona vida després de la mort, més veritable, bona, real. Crec que l'islamisme funciona semblant, canviant el cel per un harem amb setanta verges en retorn d'una vida dedicada a la religió. Crec que amb aquest dos exemples podem crear un sac etiquetat amb "religions monoteistes occidentals", ficant-hi dins també el judaisme [particularment, el conjunt d'aquestes tres religions s'anomena religions abrahàmiques, en honor al personatge bíblic], que basant-se en la idea platònica de l'existència d'una segona vida de més valor que aquesta i donant per sentit a la vida terrenal ser un camí a recórrer de manera correcta segons cada religió.

Per la banda de les religions orientals, l'únic exemple que caic és el cicle de reencarnacions, del qual recordo únicament que havíem de viure cada vida correctament per poder reviure transformats en un ésser superior (si fa o no fa, recorda al sac que hem creat abans).

Aquests exemples sobre religions no hem resolen el tema, perquè sinó no estaria escrivint això, sinó que ens donen algunes de les perspectives que crec necessitar. Per la banda no religiosa, ara mateix recordo dues respostes populars a la pregunta per què vivim. La primera seria "deixar un legat a la nostra descendència" i la segona que "la vida és per gaudir-la".
El primer argument no em convenç: un cop morts, no ens hauria d'importar què és els deixem als d'enrere. Penso que està però relacionat amb la segona idea, amb la satisfacció de les teves accions i com de bé et sentiràs a l'última hora. Tot i així, estar satisfet o haver gaudit de la vida tampoc m'omple; segueix tractant-se principalment de com et sentiràs quan moris i mirat des de la meva posició em sembla quelcom nyicris. L'altra pregunta a aquest grup no religiós seria per què no podríem matar-nos ara mateix, penso que seria interessant.

Fins aquí la meva exposició del tema. Agrairé qualsevol aportació d'exemples opinions o que tracteu de convencer-me que m'equivoco en alguna cosa.

Q 

PS1: he pensat que firmar com Q quedaria guai, no li doneu gaire importància.

PS2: Si puc compartir alguna reflexió més enllà que faci, sense dubte, i sabent prèviament del vostre interès ho faré. D'altra banda, si no us agraden els temes tan trascendentals també penso en altres coses, que puguin ser d'interès general són bàsicament biologia i relacions socials que són potser més fàcils d'exposar.

On està el problema?

Com a resposta al darrer escrit aparegut en aquest espai i a la discussió que s’ha generat al seu voltant m’agradaria donar un nou plantejament a la qüestió que s’està tractant, ja que jo encara no hi he intervingut.

S’està focalitzant el problema en com fer que l’elecció del president del govern i de les cambres legislatives sigui justa, i els participants en aquesta elecció siguin els adequats per a tal acció. Em sembla que tots plegats estem errant a l’hora de plantejar el tema. M’explico. La situació està d’una certa manera X, i el sistema que s’està emprant per a les eleccions és Y. Vegem què entenem (o entenc jo) per X i Y.

X; La ciutadania d’un estat, concretament el nostre, presenta un nivell cultural i d’interès polític mitjà bastant deficient. Suposo que això no m’ho negarà ningú, així que podem partir de la base que un gran nombre dels participants en les eleccions municipals, autonòmiques o generals, o bé no coneixen suficientment les opcions polítiques que se’ls planteja, ja sigui per falta de comprensió de la realitat política del país o per la seva manca d’interès per la qüestió, o bé voten per inèrcia dels mitjans de comunicació partidistes que acostumen a llegir o veure per les noticies, el qual pot també [i estic segur que implica en nombroses ocasions] la primera opció.

Y; Vot únic, directe, secret, personal, lliure i universal als majors de 18 amb ciutadania espanyola, indistintament de la seva posició econòmica, social i dels seus coneixements.

Fins ara tots els comentaris han anat dirigits a trobar un remei a Y, ja que aquesta no s’adapta a X. Hi estic parcialment d’acord, malgrat que no sigui partidari de restringir el sufragi per coneixements culturals i polítics. Per què? Molt senzill, els coneixements culturals o de política d’un ciutadà corrent no venen determinats simplement pel seu desig (o no) d’assolir una societat més justa per a tothom. Aquests coneixements venen definits pel tipus d’educació que ha rebut, per l’entorn on s’ha criat, pels companys que ha conegut al llarg de la seva joventut, per les creences de la seva família, i un llarg etcètera. Es poden controlar aquests factors? En certa mesura sí; des dels poders públics hi hauria d’haver els mitjans suficients per equilibrar aquesta influència externa en els individus joves, que serà la que facilitarà en la seva edat adulta un interès i uns coneixements de política suficients per a assegurar el seu criteri a l’hora d’exercir el dret a vot. El que es segur es que un individu no és plenament responsable d’aquests factors, el que fa totalment injust negar-li la participació política en un estat que no s’ha preocupat per la seva integració en el conjunt de la societat polititzada.

El que estic proposant és, per sobre de res, intentar facilitar al màxim a tots els individus un nivell educatiu, un interès i una consciència política suficients per a tal de fer innecessària una restricció del dret a vot. Utòpic? Certament. I en cas que fossin els propis subjectes socialitzats en un entorn adequat per a l’adquisició de responsabilitat i coneixements polítics, qui, pels motius que fossin, es neguessin a mantenir-se informats i es guiessin per la més pura demagògia i la despreocupació de la realitat social que els ha tocat viure, llavors si seria acceptable posar sobre la taula la restricció del sufragi. En cas contrari ho trobo una mesura elitista que no considera les dificultats que poden haver sofert els ciutadans al llarg de la seva integració dins de l’engranatge polític-social.

La meva idea passa per una inversió en educació molt més elevada de la qual s’està realitzant en l’actualitat, i no només això, si no també un esforç per part dels òrgans de govern locals per a la integració de tots els subjectes en la realitat política del país, el qual permetria igualar les oportunitats entre tots els ciutadans de participar en la construcció de la societat.

Així doncs, segons el meu punt de vista, el problema està en X i no en Y, com s’estava plantejant, erròniament, i així s’hauria de tractar, ja que restringir el dret a vot només accentuaria encara més les desigualtats socials entre els ciutadans.

Joan Gasull Jolis

I qui construeix el pont?

En primer lloc, voldria començar aquesta entrada fent referència a aquest primer article del Joan. Estic molt d'acord amb la crítica que fa sobre la poca llibertat interdisciplinària que ha entrat en acció amb aquest nou sistema. És molt cert que sembla un canvi molt dràstic i gairebé incoherent de Batxillerat a la Universitat: en un es transmet que per molt especialitzat que sigui el teu Batxillerat (no parlem del social) cal dominar altres camps que no tenen res a veure amb el teu interès (menys la matemàtiques per als lingüistes); en l'altre però, només sembla importar seguir de manera rigorosa el pla d'estudis fixat, sense desviació possible (dins del marc de la carrera). A més del que proposa el Joan m'agradaria fer una aportació:

Tot i que m'agrada molt aquesta idea de donar un primer semestre com a procés de selecció més precís i just, jo encara miraria una mica més enrere. Crec que tothom qui hagi passat per la ESO i Batxillerat com hem fet nosaltres estaria d'acord que com a mínim, tot aquest procés de 6 anys d'institut es podrien comprimir en 5 (o fins i tot en 4 fàcilment, tot i que llavors potser limitaries més als joves que decideixin no seguir amb els estudis i emprendre una feina més aplicada). Així, la carrera podria durar 5 anys però seguiríem acabant-la teòricament als 22.

I ara sí que m'agradaria entrar en el tema que m'ha motivat a escriure aquestes línies. Al llarg de tot aquest curs, he tingut moltes converses, tan amb vosaltres com amb altres companys, sobre aquest tema. Finalment crec que he trobat una metàfora que ajuda per il·lustrar el meu argument.

El tema en qüestió és si tot individu de la societat té el dret a vot, i si tot vot ha de tenir el mateix pes. Curiosament, pensar que tothom té dret a vot és tan natural i comú en la nostra societat que la reacció inicial quan dic el contrari sempre és adversa.

Anem a veure-ho fredament posant el cas següent: imaginem que cal construir un pont amb un incentiu monetari conseqüent molt elevat per a qui ho dirigeixi. Hi ha dos possibles candidats. Un d'ells és un reconegut enginyer i l'altre un expert en retòrica i oratòria. Els dos volen fer-nos creure a nosaltres, els usuaris del pont, que ells són els més qualificats per a dirigir la construcció, ja que volen cobrar els diners.

Però com sabrem quin dels dos diu la veritat ? La resposta és que a no ser que tinguem coneixements d’arquitectura, física i matemàtiques, no sabrem quin dels dos en sap més. És a dir, per a desenvolupar una feina per a un objectiu concret (construir un pont) l’elecció del màxim responsable no semblaria pas un dret innegable de tothom qui el vulgui creuar, sinó una consideració de tots els seus mèrits i coneixements (sobre el tema en qüestió, la construcció de ponts), degudament reconeguts per els seus peers (companys de professió, estudiants de la matèria, entesos en aquests temes, etc).

Al que vull arribar és que, per pura lògica i coherència, el cas del dirigent del pont és el mateix que el president del país. Cal que els qui elegeixin dirigent tinguin una veu proporcional al seu coneixement de la matèria. El que no pot ser és que la mitjana mediocre d'Espanya voti al PP perquè la televisió els hi diu que la crisi és culpa de Zapatero. Quan dones veu per igual als "febles" que als "forts" (i amb febles em refereixo als qui no tiren endavant el país, sinó que són paràsits de la societat), entra en joc la demagògia. És igual que l’enginyer sàpiga com fer un pont segur i estable. És igual que l’enginyer faci un pont que duri per anys i anys. És igual que l'enginyer tingui la carrera i doctorat, i sap del que parla... El xarlatà ha dit que hi haurà arcs de Sant Martí que el creuran en totes direccions, i unicorns blaus i roses que l'aixecaran quan passi algun vaixell per sota, i papallones daurades que regalaran caramels als infants... I això sembla una idea fantàstica, una idea molt més atractiva que la de l'enginyer (o no?).

Oi que la construcció del pont el dirigeix el millor dels candidats segons els seus mèrits i qualificacions, avaluats per entesos en la matèria? Doncs la feina de polític no ha de ser pas diferent. Que els millors liderin la nació en cada un dels seus àmbits. La democràcia és pels dèbils. Tots mereixem les mateixes oportunitats però no tots som iguals. N'hi ha de millors. Hi ha persones més qualificades, més treballadores i més capacitades. Ha de ser la seva veu la que s'escolti.

M'encantaria llegir si algú té arguments vàlids a favor del "vot per persona".

Perplexed Flamengo

Accés a la Universitat

Com la majoria dels meus cercles més propers, recentment vaig haver de passar unes proves, anomenades PAU [Proves d’Accés a la Universitat], que pretenen servir com a filtre per a discernir aquells estudiants que són vàlids o no per a determinades carreres universitàries. Moltes són les crítiques que em venen al cap al encetar aquest tema, n’esmentaré unes poques i finalment intentaré esbossar un model alternatiu.

Per començar, els coneixements que s’avaluen a la selectivitat són totalment arbitraris i sense cap mena de representativitat del coneixement real que té l’alumnat. Qui més qui menys ha escoltat –o pitjor, ha sofert- algunes de les brillants preguntes que apareixen a les PAU; exercicis que no demostren cap mena de domini de capacitats comunicatives o lògic-deductives i preguntes exageradament específiques o purament memorístiques omplen les pàgines d’exàmens que has de dur a terme en els tres dies que dura la prova. Quin sentit té? Jo no li trobo. Un seguit d’exercicis que han de realitzar TOTS els estudiants sense distinció, que ha de servir a les universitats per destriar qui pot entrar a cursar la carrera de veterinària i qui no. Amb quin criteri s’avalua de la mateixa manera als estudiants de ciències pures que als qui aspiren a dominar una disciplina artística?

Per altra banda trobem un aspecte -parcialment- positiu, com és la incorporació recent d’una fase específica que, segons la carrera a la qual vols accedir, puntua més o menys en funció de les matèries de les quals t’has examinat. Dic parcialment perquè les ponderacions són completament irracionals, i no permeten accedir a molts alumnes a les carreres que voldrien fer pel simple fet de no haver cursat matèries que algú ha decidit que són les més adequades per a la carrera en qüestió. Si aquesta nova fase s’articulés de forma més lògica l’accés a certs estudis de grau seria molt més raonable i funcional. Per exemple, a educació primària [magisteri] llatí i ciències de la terra ponderen la meitat que literatura castellana i història de l’art. Qui ha decidit aquests valor? Un [futur] mestre ha de saber més literatura que geologia? Quins criteris s’han emprat?!

Un últim apunt que m’agradaria comentar abans d’exposar la meva proposta, que òbviament presenta esquerdes i errades, però que veig considerablement més justa. A la selectivitat s’obliga a tothom a posseir uns certs coneixements sobre gran diversitat de matèries, anomenem-ho cultura general (malgrat que discrepo enormement, ja que no veig quina utilitat o profit s’obté de saber el cognom d’un personatge secundari d’un llibre que probablement has llegit a desgana), i tothom veu normal que els estudiants hagin de saber unes quantes coses d’història, de filosofia o de literatura (de ciències casualment no s’exigeix cap nivell, però aquest és un tema que no tractaré en aquestes línies). Però, oh, coses de la vida, a la universitat pobre d’aquell qui intenti cursar algun tipus d’assignatura que s’allunyi de la seva branca de coneixement. Impossible, blasfèmia! Fins fa ben poc es donava l’opció de complementar els estudis de llicenciatura amb assignatures de totes les disciplines, el qual permetia una formació més interdisciplinar i l’oportunitat als estudiants (i futurs professionals) d’escollir, en part, quins coneixements volien adquirir. Actualment, pels motius que sigui, això s’ha acabat.

Fins al batxillerat és acceptable [obligatori] que tothom sàpiga de tot [menys de ciències], però un cop has fet la matrícula universitària se’t pren l’opció de cursar, de manera reconeguda per les institucions, matèries que se surtin del pla d’estudis fixat.

Per donar un sentit més constructiu a aquest assaig m’agradaria plantejar un model de selecció d’alumnat que als meus ulls es presenta més adient que el que tenim actualment. Es basaria en els següents punts:

-El primer curs de carrera només tindria segon semestre* [potser llavors s’hauria d’allargar el grau als 5 anys, com era fa un temps, el qual permetria tocar més temes].

-*Durant el primer semestre, l’accés a les classes seria obert i lliure; tothom [que tingués el títol del batxillerat, que també reformaria, però ara no és el moment ni el lloc de comentar-ho] podria accedir-hi. Això implicaria una massificació molt important, i es requeririen aules de grans dimensions.

-Durant aquest primer semestre, es donarien les bases fonamentals de la carrera en qüestió, amb el mateix nivell que s’espera dels estudiants en els cursos posteriors.

 -Durant el període d’exàmens d’aquest semestre s’avaluaria a tots els estudiants que haguessin cursat aquestes assignatures, i aquells o aquelles amb millors qualificacions podrien accedir al segon semestre. Els exàmens haurien de ser veritablement representatius, i personalment en faria més d’un per assignatura, per evitar resultats fruits de l’atzar.

-Les places ofertades vindrien determinades per criteris fixats per la facultat en qüestió, segons el nombre d'interessats i el nombre màxim d'estudiants als quals es pot atendre amb un cert grau de qualitat.

-Si l'estudiant no supera les proves, tindria l'oportunitat de presentar-s'hi l'any que ve o d'accedir a una carrera més o menys afí a la qual ha estat cursant aquest primer semestre, en el supòsit que hi haguessin places lliures.

Aquest sistema afavoriria l’entrada d’estudiants amb vocació a totes les carreres i més qualificats pel tipus d’estudis que l’Estat t’està facilitant (fets que no veig massa en el meu entorn acadèmic). A més a més permetria establir uns criteris molt més ajustats a la realitat de la carrera que els que presenten les PAU a l’actualitat. 

Sóc conscient que deixa molts buits per omplir i que podria explicar-lo amb pàgines i pàgines de normatives i opcions per aquells qui encara no saben quins estudis cursar o si la carrera que han escollit els supera, però espero que com a esbós ho hagueu trobat interessant.

Joan Gasull Jolis

Funcionament del Blog

Bona tarda,

De manera el més breu possible i provisional, plantejaré l'objectiu d'aquest blog i com, personalment, el concebo. L'objectiu crec que és ben clar, contruir un espai comú entre qui s'animi a participar on exposem de manera formal i ordenada un gran gruix d'informacions i opinions, que donin pas a la reflexió. De bones a primeres les classificaria de la següent forma:

-Reflexions i opinions sobre temes d'actualitat, política, ciència, societat, economia, etc.
-Exposició de temes que suscitin l'interès dels participants sobre els quals es pugui generar un debat.
-Línies de debat, plantejament d'un tema sobre el qual els participants puguin exposar arguments a favor i en contra.
-Crítiques a llibres, monografies, pel·lícules, obres de teatre, música, etc. [Entenent que poden aportar algun element de reflexió o crítica]
-...

El cos de la publicació s'hauria d'adaptar al contingut d'aquesta, però de manera orientativa fixaria uns límits de mínim mitja pàgina i un màxim de dues [en format Word o similars], per uniformitzar el contingut d'aquest espai. També m'agradaria remarcar el caràcter formal que personalment donaria a aquest projecte.

Amb l'ànim d'engegar el projecte he intentat traçar les línies generals sobre les quals articular la dinàmica d'aquest espai, malgrat que és un projecte que anirem construint entre tot a mesura que avanci.
Finalment, reiterar que tot el que acabo d'exposar és PROVISIONAL i susceptible a debat i modificació. 

Moltes gràcies per l'interès


Joan Gasull Jolis