Pop?

Reflexionant sobre els coneixement musicals de gran part dels nostres cercles vaig arribar a una conclusió (si em permeteu utilitzar el terme malgrat el desordre de la meva exposició) que m’agradaria compartir, i que no és més que una conclusió (meva, que potser no compartiu) específica que considero que es pot aplicar en molts altres àmbits culturals, com poden ser la literatura, el cinema, el gust culinari o el criteri polític.

Per començar l’article m’agradaria exposar què s’entén per música pop, i em remeto a les primeres paraules que apareixen en l’entrada Pop de la wikipèdia en castellà (que em dóna un suport més interessant per a desenvolupar la meva argumentació que la definició que apareix a la wikipèdia en català):

“La expresión música pop (del inglés pop music, contracción de popular music) hace referencia a una combinación de distintos géneros musicales altamente populares dentro de una sociedad.”

Si partim d’aquesta definició estricta, la música pop no remet necessàriament a aquell estil musical que tots coneixem; altament comercial, de ritmes senzills, lletres sense massa profunditat lírica i bases harmòniques bastant pobres, on generalment no són els propis intèrprets qui composen la seva pròpia música. I compte, no per això és menys música que estils com el Jazz, el Hard Rock o el Barroc, sinó que respon a una altra demanda, a la demanda d’un públic que busca música que no requereixi cap mena d’esforç, un públic que busca música en llauna o música “fastfood”.

La definició fa referència a música altament popular dins d’una societat, i jo vull preguntar, què és el que fa un estil musical o una cançó més popular? És la qualitat? No ho crec, i podria citar-ne alguns (molts) exemples. I tampoc vull complicar-me definint qualitat, ja que cada estil té les seves particularitats i no són comparables, però suposant que aconseguíssim trobar una fórmula que ens permetés valorar la qualitat d’una peça musical, estic del tot segur que les peces més populars no serien les guanyadores, i no crec que això m’ho discuteixi ningú.

Si no és la qualitat... És la seva capacitat per fer que no te la puguis treure del cap? Aquesta pregunta no és tan fàcil de respondre, potser ni suposa una avantatge! De totes maneres, per intentar explicar-me recorreré al meu cas particular, que probablement no tingui res de típic, però és l’única eina que tinc a mà, i m’agradaria que vosaltres provéssiu de fer el mateix. Quines són les últimes cançons que se us han ficat al cap? Són totes pop (entenent el pop com a pop comercial)? En el meu cas hi ha Metal, Hard Rock, Clàssica, Romàntica, Pop, Dubsteb, Rap, Hip Hop, Rock Alternatiu... Potser només em passa a mi, però no trobo que una de les característiques del pop sigui la que acabo de comentar.

I per donar-li una última oportunitat, és l’originalitat? Sincerament, aquí m’estalviaré l’argumentació, suposo que ningú, per molt fan que sigui de l’estil, assignarà l’originalitat com una de les característiques del pop comercial.

Arribat a aquest punt, en el qual, des del meu punt de vista, ni la qualitat, ni la originalitat, ni la capacitat de tornar-se obsessiva (en el bon sentit de la paraula, capacitat que considero latent en tots els estils), són característiques pròpies del pop... Per què al encendre la ràdio l’oferta musical es redueix a 97 % pop i 3 % altres estils?

En el primer paràgraf he parlar d’una “conclusió”, si hagués de redactar-la seria aquesta: La música pop NO és més coneguda per gran part de la població i més tolerable i agradable a l’oïda que d’altres i per això es comercialitza més [com molta gent pensa, i argumenta a l’hora de criticar altres estils que desconeixen], si no que és més coneguda, més tolerable i més agradable a l’oïda perquè s’ha comercialitzat més. I ser conscients d’això em sembla d’una importància cabdal. Així doncs, podríem parlar de la creació, per part de la indústria de l’entreteniment, d’un criteri musical homogeneïtzat (i amb un alt grau de tancament), que no respon a cap lògica de qualitat o similars sinó a la fàcil producció d’artistes i cançons amb les característiques d’un producte industrial, que en mesos (o setmanes) queda obsolet perquè l’hagis de substituir per un altre. És, simplement, la invasió en massa del món de la cultura per part de la iniciativa empresarial, que no busca la innovació, la qualitat o el progrés de les diverses arts, sinó obtenir-ne beneficis, i ràpid! I a mi em sembla que ho estan aconseguint força bé.

Potser ho podem veure com un consum fàcil, que ens permet gaudir de la música sense massa complicacions ni esforços, però no és en el fons un mecanisme de dominació, d’afebliment del criteri i d’homogeneïtzació dels individus?

Espero que al encendre la ràdio penseu en què està sonant, perquè està sonant i sobretot, en el que no hi escoltareu mai.

Sobre Internet i Llengua

En aquest article, vull dedicar-me a aplaudir una sèrie de fenòmens comunicatius que veig a través de les xarxes socials i altres pàgines. Fent un examen fred, he pogut veure com Internet pot delmar la comunicació entre persones a petita escala: el fet de poder conversar amb altres persones a través de caràcters, restant les bondats de la comunicació cara a cara (tals com expressivitat, mirades, to...) semblava i és una amenaça a un dels dons més apreciats la humanitat.

En canvi, s'ha pogut observar com els usuaris d'Internet han sabut adaptar-se al problema i evolucionar. Em refereixo als mecanismes d'emoticons i als memes.

Els emoticons ja són antics, porten un temps al mercat, però el mecanisme per posar cara a un missatge, tot i ser tan simple, és admirable i crec que es mereixen una observació. Ja siguin dos punts i un parèntesi o una petita imatge donada pel Messenger o el xat del Facebook.

Hom pot veure els memes com una evolució natural però no òbvia dels emoticons. Presenten més joc que aquests: mentre no tenen un ús popular en les comunicacions un a un, la seva popularitat en la comunicació a gran escala en pàgines d'humor és gran. El més meravellós és que permeten expressar, dins una sola cara, un conjunt de sensacions dins un grup d'emocions, és a dir, que ofereixen bastant joc. Per això que volia analitzar els memes, per poder senyalar el bé que fan a l'expressivitat a través de L'Internet (sento que em deixo per escriure moltes coses;sisplau, si compartiu la meva opinió ajudeu-me als comentaris). Tot i així, veig un difícil ús de aquestes característiques dins de serveis de missatgeria, els quals volia explorar en aquesta entrada.
És aquí on vull començar la meva crítica. Bàsicament atacaré contra la propagació de l'ús dels "hashtags" exportats per Twitter. Crec que lingüísticament suposen un pas enrere que no s'hauria de fer. Les raons són que no veig correcte que s'etiquetin les sensacions o esdeveniments, no s'haurien de descriure amb paraules clau. Tenim una sintàctica preciosa escrivim en l'idioma que escrivim; podem construir frases i narracions fins i tot (poesia també si em permeteu i sou un xic extrems) per explicar que ens passa pel cap i el cor.

Per últim, no com a crítica sinó com a inici de la recerca d'un model millor, volia estudiar l'ús excessiu de "xd" i "jaja" (i variants més llargues i amb altres vocals, e.g.: jejejejejejej). La proposta neix de la creença personal que l'abús no és correcte perquè s'allunya de la conversa tradicional, on la gent no necessita perquè riure constantment i es pot expressar el plaer pel diàleg mitjançant altres mecanismes. De manera òbvia, tot això ho discuteixo des de l'experiència pròpia: pot ser que algú trobi que estic exagerant o bé que no s'hi hagin fixat o no ho trobin abusiu. D'altra banda, si plantejo la recerca d'una alternativa és perquè hi veig també bondats, com abans he dit expressar el gust que pot causar la conversa o donar una pista al receptor de quina és la intenció i to del missatge (tots problemes causats per la falta de virtuts de la conversa tradicional). Si em permeteu, explico una historieta de quan vaig establir contacte amb un estranger a través d'Internet. Ens comunicàvem mitjançant xat, i ens portàvem francament bé, però jo desconeixia com expressaven que una cosa els feia gràcia o que els resultava agradable la conversa. Això, més el fet que xerraven en anglès resultava en un jo que enviava missatges a una màquina (exagerant una mica, més detalls en persona). Vaig sentir una gran alegria quan el "partner" va escriure el nostre primer "xd", vam conversar sobre aquest i em va introduir al "hahaha" (i al "lol", però estèticament el trobo horrible i em nego a fer-lo servir).

Espero que amb aquesta historieta us pugui haver fet entendre una mica més el que vull dir. Penso que una idea que pot semblar còmica al principi per la falta de costum pot ser expressar explícitament el to amb que voldríem comunicar-nos com a alternativa a acabar cada frase amb un xd. En qualsevol cas, moderem l'ús de les expressions "jaja" i "xddd" o al menys siguem conscients del que fem quan les fem servir per poder trobar, algun dia i sense que ens adonem, un model de comunicació tipogràfic més natural amb el que ens sentim més còmodes.

Q

Q

No puc... ¿triar?

Senyors i senyores... Per fi m'estreno al blog!

Realment no sabia quin títol d'entrada posar, així que poso això i espero que ho entengueu al llegir la parrafada. 

Estic cansat d'escoltar coses com el no puc, es massa per mi, això no és possible... Realment no podem? Ho dubto molt, gent que diu, no podré amb aquest examen, no podré perdre pes, no podré...

Sóc conscient que de vegades la frustració i la manca de força de voluntat ens pot jugar una mala passada, però em nego a que algú digui que no pot fer una cosa sense intentar-ho de veritat. Per tractar aquest tema em centraré en exemples pràctics del meu dia a dia al llarg de la meva vida i de la gent que me'n volta. 

L'exemple que més em molesta actualment és el de la gent que em diu, em vull posar en forma, perdre pes (o guanyar-ne) i posar-se bo. Quan em venen així em demanen una taula d'exercicis, una dieta, i un programa setmanal per anar tirant en un principi i segons anem veient l'evolució canviar el programa d'una manera o d'altre. D'acord, perdo el temps fent el programa sencer per aquesta persona, i... passen les setmanes i no tan sols no ens apropem una mica a la meta proposada, sinó que fins i tot arribem a allunyar-nos i se'm queixen. Per què? Ben senzill, tenen la intenció, i comencen amb bon peu, però no ho fan bé, per molt pautat que ho tinguin i les instruccions siguin senzilles, no s'intenta de debò. Vivim en un món consumista, on tot se'ns dona ara, al moment. Volem una cosa, anem a la tenda i ho comprem o ens ho fem, per la informació només ens em de connectar a la xarxa i tindrem una sobresaturació d'informació, podem escollir allà on anem, se'ns ha criat per tenir el privilegi de triar, i això sota el meu punt de vista ens ha fet molt de mal a l'hora de posar-nos ferms en certs aspectes de la nostra vida, perquè hi ha molts cops que iniciem una cosa i l'esforç continuat que ens requereix aquesta tasca fa que dintre d'aquesta societat en la que se'ns ha criat s'esfumi. Retorno a la dieta del principi, per què no surt bé? Tinc un pla de dieta i exercici, el pla de dieta més o menys el mantinc, però... Puc fer aquesta substitució d'això per allò, i d'allò altre per aquella altre cosa que m'agrada més, i allò que no m'agrada tant l'hi posaré una mica de salsa. La nostra llibertat per triar ens fa que els nostres desitjos més immediats s'interposin en els nostres desitjos futurs. 

El que vull dir amb tot això és que, en la gran majoria de casos, el fet de poder o no poder fer alguna cosa resideix en nosaltres mateixos, vols aprovar un examen? Valora les teves possibilitats personals i dedica el temps necessari, vols perdre pes? no hi ha cap secret, sigues constant i oblida que tens la llibertat de triar que menjar o la llibertat de tenir un dia a dia com el que tenies abans. Si vols aconseguir alguna cosa que abans no tenies, si no la tenies és precisament perquè el teu estil de vida anterior o les circumstàncies que tenies no eren propicies a aconseguir-ho, has de canviar, i la decisió de triar en tot moment, el fet que la rendició sigui el camí més senzill, és precisament el que fa que un mateix s'imposi la barrera del que és possible i que no ho és.

Al final la nostra vida es resumeix en tries, cada tria que prenem afectarà directament en el nostre futur, sortir una nit o quedar-se a casa, menjar sopa o un entrepà, qualsevol cosa que pensem que pot ser una futilesa, pot ser un inici o un final per alguna cosa futura o immediata del que fem o ens passarà.

Pd. No m'ho he llegit i ho he escrit sobre la marxa, si no s'enten, all i aigua :)

L'ànima i les percepcions.

En una tarda de final de vacances en que l'aburriment era la única companyia, vaig voler centrar el meu pensament en un concepte que ha estat fruit de nombrosos debats i opinions i que, al llegir l'última entrada escrita per l'Alex, ha revifat: el concepte d'ànima, tot acompanyat de certes preguntes com ara què és l'ànima? Què suposa creure en ella? Amb quines maneres de veure el món es contradiu? Ambicioses preguntes, de les quals vaig intentar treure les meves conclusions.

Pel que fa la primera pregunta, la responc a partir de la meva experiència i de coneixements bàsics que disposo d'algunes religions: cristianisme amb totes les seves branques, l'islam, judaisme i l'hinduisme bàsicament. A partir d'aquí defineixo, en línies generals, i parteixo en les meves reflexions entenent l'ànima com a consciència immortal que no té perquè estar lligada al món físic o perceptiu.

Arribats aquí el primer que em va passar pel cap va ser l'absurditat, per falta d'una millor expressió, del concepte d'ànima quan se l'aplica al món físic, en concret, vaig pensar en el debat que hi ha hagut sobre les cèl·lules mare quan l'esglèsia entrava en aquest. Quan comença l'ànima en una persona? Quan apareix en un cos aquesta consciència immortal? Aleshores penso en la imatge d'un zigot tot just format. Una cèl·lula amb nou material genètic que serà un nou individu. Es podria pensar que l'ànima comença en el moment d'unió d'un espermatozou amb un òvul però fallaria aquesta concepció al saber que bessons i trigemins poden sorgir d'un sol zigot en les primeres setmanes d'embaràs, llavors parlariem d'una ànima partida en dos, tres o més. També passa al contrari, dos zigots bessons poden unir-se en un, llavors estariem parlant d'una "ànima doble". Hi ha gent que diria que l'ànima es crea amb el temps, a mesura que la nostra consciència guanya experiència i sabiesa però llavors parlariem d'ànimes completes i incompletes i tampoc s'estalviaria les faltes de sentit anteriors ja que una cosa immortal i no lligada al món físic no pot sorgir del món físic, és a dir, per algún lloc la suposada ànima o similar ha d'entrar a l'individu. A més sorgeix el problema de quina ànima entra en l'individu, quina prioritat té una ànima respecte a una altra per entrar a un cos. Potser fan cua. Llavors vaig concluir que una visió materialista del món no pot conviure amb el concepte d'ànima, és a dir, si creus que el que perceps és real, el que t'envolta és veritat, no pots creure alhora en ell. Això ja xoca amb la visió d'una dualitat de la realitat en que aparentment creuen gran part de les religions i fins i tot certes persones no religioses: un món perceptiu i cert, envoltat de persones i altres ànimes, i un món diferent i separat d'aquest, on les ànimes viuen d'alguna manera durant l'eternitat.

El fet que existeixi aquestà no convivència entre ànima-realitat no nega ni de lluny el concepte d'ànima. L'única manera lógica que trobo en creure amb certesa el concepte d'ànima és utilitzant el que ens va dir Déscartes abans de demostrar de tres maneres, no del tot correctes, l'existència de Déu. La primera veritat. L'únic que sabem amb seguretat absoluta és que pensem per tant existim. Aquesta veritat té les seves crítiques en el fet que per creure-la s'ha de donar per suposat el principi de substancialitat. Si hi ha efecte, hi ha substància que el causa. Però decideixo creure-me'l perquè mai s'ha donat un cas contradient, però bàsicament perquè si no fos cert em tornaria boig. 

Per tant, trobo que hi ha dos maneres generals d'observar la realitat quan tractem el concepte d'ànima. O hi creus, deixant de banda la fe de la realitat mesurable i només acceptant la teva existència com a única certesa, o no hi creus, podent així acceptar les teves percepcions com a certes que no és ni millor ni pitjor. Però sempre tenint present que, independentment de la decisió personal de creure en el que perceps o no, el més proper a una veritat que tenim és cogito ergo sum.