Fa setmanes que rumio
en com abordar aquest tema de la manera adequada, i em sembla que he trobat un
exemple, que no deixa de ser un cas particular i fins i tot estic disposat a
assumir que extrem, però que als meus ulls serveix per explicar la problemàtica
que m'ocupa.
El tema sobre el qual vull parlar, que podria englobar dins d'una teoria
que m'interessa especialment, com és la modernitat
líquida (Z. Bauman), que us
ho explico el més breument possible, ja que tinc la intenció d'expandir més el
tema en una entrada futura.
La modernitat líquida és un període (en el qual ens trobem) de la història
contemporània que es caracteritza fonamentalment per la fluïdesa (fragilitat, en oposició a la
solidesa de la modernitat anterior) de tots els vincles que establim com a
individus, així com de tot allò que ens és útil en el transcurs de la nostra
vida. Per simplificar-ho al màxim, allò que ens és útil en el present
(coneixements, objectes, relacions amb altres individus...) probablement no ho
serà en un futur no massa llunyà, el qual implica un procés constant de
moviment per no caure en la des-actualització, que comportaria l'exclusió de la
vida (social, professional, sentimental, etc.).*
El cas que us volia presentar un cop acabada aquesta presentació (que em
serveix per donar un cert context a la problemàtica que tracto, més que per explicar cap fet) és el següent:
L'expansió sobtada d'establiments destinats a la compra d'or, plata i d'altres
metalls preciosos. Segur que tothom s'hi ha fixat. Fa 4 anys en vèieu algun? Jo
no hi havia parat atenció en tot cas, si més no, últimament, vagis on vagis
veus un cartell enorme que anuncia: COMPRO ORO! PAGAMOS MEJOR QUE NADIE! (el
qual em fa dubtar de la veracitat d'aquest enunciat, però és un altre tema...).
Què ha portat aquesta sobtada ascensió d'aquest tipus de comerços? (O també
podríem dir-ho dels de compra-venda de béns de segona mà, malgrat que els
matisos són força diferents i com exemple no m'és tan útil). La resposta és ben
simple, o si més no així la interpreto jo. El context de crisi econòmica. Les
famílies de classes mitges/baixes passen per dificultats; moltes han perdut
gran part dels seus ingressos i ara se'ls planteja l'opció de vendre la joieria
(o el que sigui) que tenien en la seva propietat. Fins aquí molt bé. Quin
problema han de tenir les famílies amb dificultats per desfer-se de béns
"de luxe" que no els aporten benestar per pagar-se'n d'altres que sí
que ho facin? Sembla una elecció completament racional, i potser així ho sigui,
però hi ha un parell de factors que no es tenen en compte a l'hora de plantejar
la situació, i aquest és el punt on volia arribar.
A l'hora de vendre arracades, rellotges, anells o monedes antigues, no
només estàs venent una peça d'or. Estàs venent un record, un fragment o episodi
de la teva vida que ha quedat lligat a un objecte, probablement un regal,
d'algú important per a tu. Se'm fa difícil imaginar algun context en el qual un
individu de classe mitjana (ja no parlo de baixa...) es pugui permetre el luxe
de pagar-se un collaret o un anell d'or sense entrar en joc algun esdeveniment
especial (bodes, comunions, aniversaris, etc.) o alguna relació d'amistat o
sentimental en particular. Si en tals objectes hi trobem "inscrit" un
record, vendre'ls per poder garantir el benestar en el futur no és en realitat
estar "oblidant" el passat? En períodes de crisi les experiències (i
els sentiments associats a elles) són una càrrega, de la qual t'has de desfer
per poder viure millor el dia de demà? No crec que fer negoci amb els records
sigui molt ètic. I hom podria argumentar que establir vincles afectius amb
objectes no és racional i que oblidar-los seria el més lògic i favorable per un
mateix, però com a individus sobrevivim degut a les relacions que mantenim amb
els i les altres, i els objectes dels quals parlo no són més que la
cristal·lització d'aquestes relacions.
Com pot sentir-se bé algú que s'ha vist forçat a vendre un regal d'un amic
o amiga, o la col·lecció de monedes del seu avi, o el seu propi anell de bodes,
encara que se li doni la possibilitat (remota) de recuperar-lo més endavant? Li
serveix de consol pensar que no tenia cap altra alternativa? Valen els diners
que ha obtingut la ferida que li produeix haver-se de vendre part del seu
passat? Considero molt important respondre a aquestes preguntes abans de fer-se una idea del nou mercat que ha sorgit els últims anys, aprofitant-se d'una nova demanda emergent (forçada).
Per acabar l'exposició amb quelcom semblant a unes conclusions; si el preu de l'or no
contempla el valor simbòlic o sentimental que com a persones imprimim en els
nostres objectes és perquè el diner no serveix per valorar aquestes dimensions
(el diner progressivament ha arribat a posar preu a pràcticament tots els
nostres aspectes vitals, fins i tot la pròpia vida [amb les assegurances], així que m'atreveixo a afirmar que si no ho ha fet amb els sentiments i els records és
perquè no s'ha trobat la manera, encara).
Així doncs, quina ètica empren els establiments de compra i venda d'or per posar preu a objectes que en la majoria de casos tenen un valor infinitament superior
al seu pes en or?
* La teoria és
desenvolupada per Zygmunt Bauman (sociòleg) de manera molt exhaustiva en varis
volums, no és tan simple com jo us la he plantejada, ni molt menys.
