dijous, 18 d’octubre de 2012

Mirar al Futur implica oblidar el Passat?

Fa setmanes que rumio en com abordar aquest tema de la manera adequada, i em sembla que he trobat un exemple, que no deixa de ser un cas particular i fins i tot estic disposat a assumir que extrem, però que als meus ulls serveix per explicar la problemàtica que m'ocupa.

El tema sobre el qual vull parlar, que podria englobar dins d'una teoria que m'interessa especialment, com és la modernitat líquida (Z. Bauman), que us ho explico el més breument possible, ja que tinc la intenció d'expandir més el tema en una entrada futura.
La modernitat líquida és un període (en el qual ens trobem) de la història contemporània que es caracteritza fonamentalment per la fluïdesa (fragilitat, en oposició a la solidesa de la modernitat anterior) de tots els vincles que establim com a individus, així com de tot allò que ens és útil en el transcurs de la nostra vida. Per simplificar-ho al màxim, allò que ens és útil en el present (coneixements, objectes, relacions amb altres individus...) probablement no ho serà en un futur no massa llunyà, el qual implica un procés constant de moviment per no caure en la des-actualització, que comportaria l'exclusió de la vida (social, professional, sentimental, etc.).*

El cas que us volia presentar un cop acabada aquesta presentació (que em serveix per donar un cert context a la problemàtica que tracto, més que per explicar cap fet) és el següent: L'expansió sobtada d'establiments destinats a la compra d'or, plata i d'altres metalls preciosos. Segur que tothom s'hi ha fixat. Fa 4 anys en vèieu algun? Jo no hi havia parat atenció en tot cas, si més no, últimament, vagis on vagis veus un cartell enorme que anuncia: COMPRO ORO! PAGAMOS MEJOR QUE NADIE! (el qual em fa dubtar de la veracitat d'aquest enunciat, però és un altre tema...). Què ha portat aquesta sobtada ascensió d'aquest tipus de comerços? (O també podríem dir-ho dels de compra-venda de béns de segona mà, malgrat que els matisos són força diferents i com exemple no m'és tan útil). La resposta és ben simple, o si més no així la interpreto jo. El context de crisi econòmica. Les famílies de classes mitges/baixes passen per dificultats; moltes han perdut gran part dels seus ingressos i ara se'ls planteja l'opció de vendre la joieria (o el que sigui) que tenien en la seva propietat. Fins aquí molt bé. Quin problema han de tenir les famílies amb dificultats per desfer-se de béns "de luxe" que no els aporten benestar per pagar-se'n d'altres que sí que ho facin? Sembla una elecció completament racional, i potser així ho sigui, però hi ha un parell de factors que no es tenen en compte a l'hora de plantejar la situació, i aquest és el punt on volia arribar.

A l'hora de vendre arracades, rellotges, anells o monedes antigues, no només estàs venent una peça d'or. Estàs venent un record, un fragment o episodi de la teva vida que ha quedat lligat a un objecte, probablement un regal, d'algú important per a tu. Se'm fa difícil imaginar algun context en el qual un individu de classe mitjana (ja no parlo de baixa...) es pugui permetre el luxe de pagar-se un collaret o un anell d'or sense entrar en joc algun esdeveniment especial (bodes, comunions, aniversaris, etc.) o alguna relació d'amistat o sentimental en particular. Si en tals objectes hi trobem "inscrit" un record, vendre'ls per poder garantir el benestar en el futur no és en realitat estar "oblidant" el passat? En períodes de crisi les experiències (i els sentiments associats a elles) són una càrrega, de la qual t'has de desfer per poder viure millor el dia de demà? No crec que fer negoci amb els records sigui molt ètic. I hom podria argumentar que establir vincles afectius amb objectes no és racional i que oblidar-los seria el més lògic i favorable per un mateix, però com a individus sobrevivim degut a les relacions que mantenim amb els i les altres, i els objectes dels quals parlo no són més que la cristal·lització d'aquestes relacions.

Com pot sentir-se bé algú que s'ha vist forçat a vendre un regal d'un amic o amiga, o la col·lecció de monedes del seu avi, o el seu propi anell de bodes, encara que se li doni la possibilitat (remota) de recuperar-lo més endavant? Li serveix de consol pensar que no tenia cap altra alternativa? Valen els diners que ha obtingut la ferida que li produeix haver-se de vendre part del seu passat? Considero molt important respondre a aquestes preguntes abans de fer-se una idea del nou mercat que ha sorgit els últims anys, aprofitant-se d'una nova demanda emergent (forçada).


Per acabar l'exposició amb quelcom semblant a unes conclusions; si el preu de l'or no contempla el valor simbòlic o sentimental que com a persones imprimim en els nostres objectes és perquè el diner no serveix per valorar aquestes dimensions (el diner progressivament ha arribat a posar preu a pràcticament tots els nostres aspectes vitals, fins i tot la pròpia vida [amb les assegurances], així que m'atreveixo a afirmar que si no ho ha fet amb els sentiments i els records és perquè no s'ha trobat la manera, encara).
Així doncs, quina ètica empren els establiments de compra i venda d'or per posar preu a objectes que en la majoria de casos tenen un valor infinitament superior al seu pes en or?




* La teoria és desenvolupada per Zygmunt Bauman (sociòleg) de manera molt exhaustiva en varis volums, no és tan simple com jo us la he plantejada, ni molt menys.

2 comentaris:

  1. Ho he llegit en diagonal, i comparteixo l'anàlisi de fons que en fas, però penso que l'exemple és desafortunat.
    Els béns materials - i en particular els metalls preciosos - són un valor refugi. Mentre que el diner fiduciari perd valor a causa de la crisi, l'or i la plata en ser béns limitats, sempre mantindran el seu valor. Per tant hi ha un cost d'oportunitat en no tenir aquests metalls preciosos. Quan la crisi arribi de veritat i ens matem els uns als altres, qui tingui or o plata tindrà més poder adquisitiu.

    ResponElimina
  2. Primer, un comentari dirigit a "elnoidelbarret". Mentida. Simplement mentida. En ser bens limitats, l'or i la plata es feien servir com a diner, servien d'eina d'intercanvi ja que eren finits (no podies fer servir pedres per exemple). Però no tenen intrínsicament un valor lligat a ells per la seva "raresa". Per què tenen un "preu d'intercanvi" creixent en el mercat? Simplement perquè no podem imprimir or (a no ser que tinguis una estrella en implosió molt ben amagada) i la ratio de metalls preciosos/diners en circulació augmenta amb el temps. Si arriba el punt en què "ens matem els uns als altres" el poder adquisitiu dependrà de la capacitat d'obtenir béns primaris i la "llei del més fort". No pas de qui té més or (si la crisi porta al colapse del sistema bancari, i en conseqüència del sistema monetari, no voldrà dir que ens tiri enrera 300 anys, voldrà dir que pel que fa al sistema econòmic estarem pitjor).
    També fas un error molt comú de les persones que no entenen què són els diners (i en això Joan tu també hi caus una mica) en atribuir-los un valor intrínsec (variable, però propi). Et recomanaria una mica de recerca sobre la història dels diners (documentals com "97% owned" són molt complets).
    I ara sobre l'article. En primer lloc, i ja característic de la meva visió d'aquests temes, no trobo que tinguis cap argument moral de perquè no són ètic els establiments que compren or. Com si diguessin COMPRO RIÑON AL MEJOR PRECIO! (que no dic que no seria terrible). Al que vull arribar és que no has de culpar els establiments que compren or per robar dels records que suposaven les joies de les persones que les venen, sinó al conjunt d'esdeveniments que han portat a aquesta situació. És com quan escolto a la gent que es "caga" en els banquers i companyies responsables de la crisi. Doncs jo no ho veig així. Bravo ells per aprofitar-se del sistema en el seu interès. El problema és del sistema per no crear un model que impedeixi tals abusos. El problema és de cada una de les persones que el dia de les eleccions posen el nom d'un d'aquests millonaris amb somriure a la cara que mai a la seva vida es preocuparà per la classe mitja i baixa. El problema està en tothom qui defensa la democràcia! Perquè és el sistema que porta a aquestes accions, totes les persones que se n'aprofiten, ja siguin compradors d'or o polítics corruptes, ho han fet perquè el sistema ho permet (sigui legal o ilegal, no hi ha incentius prou forts com per evitar-ho) i això és el que ens ha de preocupar realment. La ètica no pot ser contemplada en un sistema de govern. No podem esperar que no s'especul·li perquè "els inversors ja sabran que no està bé". El sistema hauria de ser tal que, encara que siguis la persona més poderosa amb més mala fe, no "puguis" perjudicar a ningú (els incentius et són desfavorables). Podem debatir si és ètic o no vendre or? I tant. Però no pots dir que el que fan no sigui ètic, perquè està dins del sistema i per tant és subjectiu (espero fer-me entendre, és complicat).


    PD: També trobo que no s'haurien d'atribuir tans setniments a objectes. Trobo que és més bonic recordar a una persona pels moments viscuts que no només quan veus una cosa material que et va donar (almenys així ho faig pel meu avi per exemple). Però això és més personal.
    PD2: Disculpeu faltes d'ortografia, no tinc temps de repassar-ho que haig d'estudiar!

    ResponElimina