dilluns, 24 de setembre de 2012

Sobre Internet i Llengua

En aquest article, vull dedicar-me a aplaudir una sèrie de fenòmens comunicatius que veig a través de les xarxes socials i altres pàgines. Fent un examen fred, he pogut veure com Internet pot delmar la comunicació entre persones a petita escala: el fet de poder conversar amb altres persones a través de caràcters, restant les bondats de la comunicació cara a cara (tals com expressivitat, mirades, to...) semblava i és una amenaça a un dels dons més apreciats la humanitat.

En canvi, s'ha pogut observar com els usuaris d'Internet han sabut adaptar-se al problema i evolucionar. Em refereixo als mecanismes d'emoticons i als memes.

Els emoticons ja són antics, porten un temps al mercat, però el mecanisme per posar cara a un missatge, tot i ser tan simple, és admirable i crec que es mereixen una observació. Ja siguin dos punts i un parèntesi o una petita imatge donada pel Messenger o el xat del Facebook.

Hom pot veure els memes com una evolució natural però no òbvia dels emoticons. Presenten més joc que aquests: mentre no tenen un ús popular en les comunicacions un a un, la seva popularitat en la comunicació a gran escala en pàgines d'humor és gran. El més meravellós és que permeten expressar, dins una sola cara, un conjunt de sensacions dins un grup d'emocions, és a dir, que ofereixen bastant joc. Per això que volia analitzar els memes, per poder senyalar el bé que fan a l'expressivitat a través de L'Internet (sento que em deixo per escriure moltes coses;sisplau, si compartiu la meva opinió ajudeu-me als comentaris). Tot i així, veig un difícil ús de aquestes característiques dins de serveis de missatgeria, els quals volia explorar en aquesta entrada.
És aquí on vull començar la meva crítica. Bàsicament atacaré contra la propagació de l'ús dels "hashtags" exportats per Twitter. Crec que lingüísticament suposen un pas enrere que no s'hauria de fer. Les raons són que no veig correcte que s'etiquetin les sensacions o esdeveniments, no s'haurien de descriure amb paraules clau. Tenim una sintàctica preciosa escrivim en l'idioma que escrivim; podem construir frases i narracions fins i tot (poesia també si em permeteu i sou un xic extrems) per explicar que ens passa pel cap i el cor.

Per últim, no com a crítica sinó com a inici de la recerca d'un model millor, volia estudiar l'ús excessiu de "xd" i "jaja" (i variants més llargues i amb altres vocals, e.g.: jejejejejejej). La proposta neix de la creença personal que l'abús no és correcte perquè s'allunya de la conversa tradicional, on la gent no necessita perquè riure constantment i es pot expressar el plaer pel diàleg mitjançant altres mecanismes. De manera òbvia, tot això ho discuteixo des de l'experiència pròpia: pot ser que algú trobi que estic exagerant o bé que no s'hi hagin fixat o no ho trobin abusiu. D'altra banda, si plantejo la recerca d'una alternativa és perquè hi veig també bondats, com abans he dit expressar el gust que pot causar la conversa o donar una pista al receptor de quina és la intenció i to del missatge (tots problemes causats per la falta de virtuts de la conversa tradicional). Si em permeteu, explico una historieta de quan vaig establir contacte amb un estranger a través d'Internet. Ens comunicàvem mitjançant xat, i ens portàvem francament bé, però jo desconeixia com expressaven que una cosa els feia gràcia o que els resultava agradable la conversa. Això, més el fet que xerraven en anglès resultava en un jo que enviava missatges a una màquina (exagerant una mica, més detalls en persona). Vaig sentir una gran alegria quan el "partner" va escriure el nostre primer "xd", vam conversar sobre aquest i em va introduir al "hahaha" (i al "lol", però estèticament el trobo horrible i em nego a fer-lo servir).

Espero que amb aquesta historieta us pugui haver fet entendre una mica més el que vull dir. Penso que una idea que pot semblar còmica al principi per la falta de costum pot ser expressar explícitament el to amb que voldríem comunicar-nos com a alternativa a acabar cada frase amb un xd. En qualsevol cas, moderem l'ús de les expressions "jaja" i "xddd" o al menys siguem conscients del que fem quan les fem servir per poder trobar, algun dia i sense que ens adonem, un model de comunicació tipogràfic més natural amb el que ens sentim més còmodes.

Q

Q

2 comentaris:

  1. Primer de tot aplaudir la reflexió que has fet sobre el fenomen dels memes, que considero de gran interès i repercussió en la comunicació diària dels adolesents i joves.
    M'agradaria enfocar el gruix del meu comentari sobre l'última frase del teu article (potser allunyant-me una mica del teu plantejament inicial), en el qual deixes entreveure que al ser conscients de les mancances i virtuds (que també les té, i en això suposo que tots hi estem d'acord, sense anar més lluny, qui de nosaltres no ha dit per xat o messenger coses que cara a cara no haguéssim dit mai per vergonya, timidesa o por al fracàs -sentiments o sensacions que ens impedeixen fer allò que realment desitjem, potser per protegir-nos- i que escudats darrere d'una foto de perfil i uns caràcters impersonals sí que comuniquem) de la comunicació no personal probablement tendirem cap a un nou tipus (o la reinvenció d'aquells ja existents) de comunicació no personal. Simplement m'agradaria plantejar una qüestió: Si cada evolució de la comunicació no personal ha tendit a incorporar en ella els elements que principalment la distingeixen de la comunicació personal, no està destinada a la llarga, a desapareixer com a tal? O si més no, a tornar-se indistingible de la comunicació cara a cara? Si els mecanismes de comunicació han d'avançar ineludiblement (de moment cada cert nombre d'anys s'han experientat millores, ja sigui amb el telèfon mòbil, els xats, el "whats", la videotrucada, les videoconferències (fins i tot amb el mòbil)...) no és lògic pensar que fins i tot els canals de comunicació més acceptats per tots actualment estan destinats a quedar obsolets amb el pas del temps, a mesura que s'esgotin les possibilitats d'innovació i renovació, ja que el límit que no es pot superar (o si?) és la comunicació cara a cara i no dista en excés dels canals de comunicació actuals més avançats?
    Potser m'he anat una miqueta massa del tema, espero que hagis trobat interessant la reflexió sobre el progrés que has comentat.
    Per últim acabar destacant el comentari que has fet sobre explicitar el to de la conversa, m'ha semblat una idea brillant, que potser no es posarà (potser ni hauria!) en pràctica mai, però m'ha recordat inevitablement a les acotacions en les obres teatrals... Realment seria un pas endavant força curiós.

    ResponElimina
  2. La interacció cibernètica és socialment molt interessant per a mi. La quantitat de recursos que té una persona alhora "'d'afrontar" un 1 contra 1 a la xarxa és molt més gran que al carrer.
    En primer lloc, la variable del temps. Qualsevol interacció directa, sobretot amb persones amb qui tens una relació feble ve pressionada pel pas del temps. És impossible trobar-te algú pel carrer, fer les interaccions de cortesia, i esperar-se 3 minuts en silenci abans de tornar a fer un so. No estic dient que sigui una cosa positiva o negativa, simplement, tenim molt més temps en una interacció a través d'un chat i això per exemple dóna la possibilitat d'enviar un missatge no verbal (trigar molt en contestar com a mostra de no interès) a través d'internet. És un missatge no verbal diferent a les expressions facials del cara a cara, però és específic de la xarxa.
    En segon lloc, l'expressió d'estats d'ànim. Qualsevol persona pot amagar o modificar el seu estat d'ànim segons li convingui en un chat (ja sigui amb la quantitat de "jajaja" usats, exclamacions, frases que es diuen, etc).
    Podria citar-ne molts més, però en tercer lloc m'agradaria mencionar el fet que les converses de chat gaudeixen d'historial, i tot i que es tingui la protecció d'una pantalla, cal tenir en compte que un està compartint una espècie de document comú que sempre podrà ser visionat de manera directe per una tercera part sense poder culpar el guany d'informació a l'efecte telèfon.

    Espero haver-me fet entendre.

    ResponElimina